Sudamerica

Santiago de Chile

L’hostal que vam elegir a Santiago era força peculiar. Gestionat per l’Scott, un pureta americà que havia decidit mudar-se a Xile, era força popular entre els turistes nipons. Tot estava en japonès: instruccions de la cuina, informació sobre Santiago i Xile, etc. Li vam preguntar a l’Scott i ens va dir que més del 70% dels seus clients eren japonesos. No vam acabar de saber el perquè, però la qüestió és que estàvem rodejats de turistes del país del sol naixent.

Dia I
El primer dia el vam dedicar a passejar pel centre la ciutat, visitar el Palacio de la Moneda, la Plaza de armas i el Mercat Central (lloc ideal per menjar peix i marisc fresc). A la tarda, vam pujar al “Cerro San Cristóbal”, des d’on hi ha unes vistes privilegiades de la capital del país. La Maÿlis va optar per pujar amb l’històric funicular i jo vaig preferir exercitar les cames i pujar “xino-xano”. La veritat és que la ubicació de Santiago és força espectacular. A tocar hi ha una carena de muntanyes de més de més de 3.000m que actuen com un perfecte taló de fons per les fotos urbanes. Des de dalt del “cerro” es podia veure tot Santiago als nostres peus. La ciutat és majoritàriament plana i només hi destaquen 3 turons que són parcs on els locals passegen, fan “footing” o van en bicicleta. Vam veure molta gent fent esport. Sembla que aquí, després del treball, agafen la bici o es calcen les bambes per córrer i apa! muntanya amunt.

Després de descansar una mica a dalt i fer les fotos panoràmiques de rigor, vam passejar una estona pel barri de Bellavista. Actualment és el barri dels estudiants i està plè de bars barats per que hi ha un parell d’universitats a tocar però històricament ha estat famós per ser el barri bohemi de la ciutat. Entre moltes altres atraccions, es troba “La Chacona”, la casa que Pablo Neruda va fer construir per poder-se trobar amb l’amant que, posteriorment, va esdevenir la seva segona muller.

Després de passejar una estona més pel centre vam fer via cap a l’alberg. Per tal d’estalviar una mica vam comprar 4 coses al supermercat. La nostra sorpresa va ser al anar a pagar. Xile és força car i intentar menjar sa és més costós que menjar els plats xilens tradicionals de “fast food”: salchipapas, chorillana, hot dogs italians, etc.. Suposo que per aquest motiu i per la seva “addició” als refrescs ensucrats, la majoria de xilens té sobreprès.

Dia II
El primer dia per Xile havíem vist un parell d’agències que organitzaven els típics “Free walking tour” per la ciutat. A nosaltres ens agrada l’estil i la filosofia d’aquest tipus de tours on, majoritàriament, estudiants de turisme fan de guies en rutes “gratuïtes” i on al final el turista paga allò que creu convenient. Dit i fet. Vam anar cap a la “Plaza de Armas” on començava un tour de 4h pels llocs més emblemàtics de la ciutat.

La veritat és que, com la majoria de ciutats fundades pels colonitzadors espanyols de sudamèrica, Santiago no té molts atractius històrics. És una ciutat moderna i clar, aquí ni hi ha restes de romans ni de l’edat mitjana i els tours es dediquen a ensenyar les curiositats que hi ha a la ciutat, de les de Santiago, la més destacable: el “Café con piernas”. I us preguntareu: “cafè con piernas”? Jo ho vaig fer i quan el guia ens ho va explicar no m’ho creia. Primer però, és important saber que aquí a Xile no produeixen cafè i tot l’han d’importar. Ara bé, enlloc d’importar cafè en gra o cafè molt de qualitat, es va popularitzar el Nescafé i pràcticament només prenen això.

Entès el tema del cafè i la popularitat del soluble, com preparar el Nescafé no és gran cosa, els cafès de la ciutat no tenien massa èxit. La gent preferia fer-se’l a casa o a la feina fins que un bon dia un empresari espavilat va decidir que si la gent no anava als cafès pel cafè i hauria d’anar per una altre motiu. I què és la cosa que “tira més que dos carretas” i que pot portar massivament els homes als cafès? Efecticament: les dones.

Aquest empresari va decidir que en el seu cafè, les cambreres anirien “lleugeres” de roba per tal d’atraure clients. L’èxit va ser rotund i aviat molts altres locals el van imitar. La cosa va anar augmentant fins que la majoria de locals eren “cafès con piernas”. Per tal de diferenciar-se de la competència, un altre empresari va inventar el “happy minute”, un minut al dia (ningú sap ben bé quan) on les noies es treuen la poca roba que porten i ballen sobre les taules. Actualment, gairebé tots els “cafés con piernas” tenen “happy minute” i se’n troben per tot el centre de la ciutat.

Tot i que pugui semblar que això és com Sodomo i Gomorra, la llei és bastant estricta al respecte: només hi poden entrar majors de 18 anys, només poden estar en zones on hi ha empreses i negocis, no es poden vendre begudes alcoholiques i només poden obrir en horari d’oficina. Des de fora, semblen “puticlubs”: tenen els vidres foscos i no es pot veure què hi passa a dins. El guia ens va explicar que tot xilè, quan arriba als 18 anys, la primera cosa que fa és anar a un “café con piernas”, curiós, eh? Doncs aquí no s’acaba el tema. Us preguntareu, i les dones que volen fer un cafè, què? Doncs aquí ho han pensat tot i com que cadenes com Starbucks atreien molt públic femení, els “cafés con piernas” van decidir “mimar” les clientes i quan demanen un cafè, sempre reben algun obsequi: un muffin, una xocolatina, etc. Sembla increïble, però aquí la majoria de cafès, són així.

A mi és una de les coses que més em va sorprendre de tot Santiago. Malauradament no vam entrar a cap i només vaig poder veure l’interior de dos ràpidament durant el tour i, com us havia dit, semblaven puticlubs.

Bé, després de veure la zona on els de Santiago fan els cafès, vam anar cap al “Palacio de la moneda”. Allà el guia va explicar els fets del cop d’estat de l’11 de Setembre del 1973 i les marques que, encara avui en dia, perduren. Entre altres coses, hi ha impactes de bala als edificis del davant, resultat dels trets de la guàrdia del president Allende que responien als atacs dels colpistes.

Amb la seva explicació, vam poder constatar que la societat xilena encara està molt divida respecte el cop d’estat i la posterior dictadura. Fins i tot, l’any passat un grup prou important de xilens va demanar que es posés una estàtua de Pinochet commemorant els 40 anys del cop d’estat. Us ho imagineu? Una estàtua de Pinochet davant l’actual de l’Allende? Jo no però crec que és una bona mostra de l’estat en que es troba la societat xilena actualment.

Després de repassar una mica d’història i de conèixer com respiren els xilens, vam dirigir-nos cap al barri de Bellavista. Vam repetir el que havíem vist el dia anterior pel nostre compte fins acabar el tour a la “La Chacona”.

De tornada al hostel, vam parar a fer un gelat a Emporio la Rosa, una de les 25 millors gelateries del món i famosa per crear sabors especials de manera artesanal. Vaig probar el de xocolata amb pebre negre i de “dulce de leche” amb plàtan. Bo, però tampoc res de l’altre món.

Després del gelat, vam anar a l’altre turó de la ciutat, el “Cerro Santa Lucía”. Un parc força interessant i ideal per perdre’s pels seus jardins. Allà vam descanar una estona fins anar a l’hotel per canviar-nos i anar a sopar amb la Rita, una ex-companya de feina de la Maÿlis a trnd. Abans però, parada tècnica al barber per que em tallessin el cabell.

Durant el sopar amb Rita, apart de probar la Chorillana, plat típic xilè, bomba de colesterol i que consisteix en una base de patates fregides, carn i salsitxes barrejades i ous fregits al damunt, vam veure com als europeus amb carrera i anglès ens és relativament trobar feina aquí.

Xile està en plè creixement i hi falten treballadors amb estudis superiors. A més a més, un percentatge molt petit de la població domina l’anglès, pel que venir sabent-lo obre moltes portes. Tot i això, Xile és un dels països on es clasifica més a la gent. Tant per classe social com per procedència i, tot i venir amb estudis i experiència, es veu que aquí es comença molt per sota d’un local. De totes formes, ens va quedar clar que és un bon lloc per fer carrera. Prenem nota ;).

Per veure la resta de fotos, clickeu a Santiago

Santiago de Chile

La première sensation que nous avons eue de Santiago fut qu’on se croyait en Europe : d’immenses centres commerciaux, des voitures particulières en masse, des bouchons et des hauts immeubles.
Nous sommes allés dans un hostal un peu particulier : il était dans un beau bâtiment colonial mais il était tenu par un homme (pas moi qui l’ai dit, c’est la raison qu’a donné Francesc à ce qui suit) : tout était désordonné voire sale, surtout la cuisine. Scott, le gérant américain était lui aussi un peu spécial. Par contre, la chambre était spacieuse et plutôt confortable donc on a bien dormi.

Premier jour
Nous sommes partis visiter la ville à notre compte, carte en main car la ville est immense. Nous sommes passés par le « Palacio de la Moneda », où Salvador Allende a été tué (ou s’est suicidé, à chacun sa version) puis la « Plaza de Armas » entourée de rues piétonnes commerçantes qui grouillent de monde. Nous sommes allés déjeuner du bon poisson au marché puis nous sommes montés au « Cerro San Cristóbal », une coline qui surplombe la ville. Francesc est monté à pieds et moi j’ai opté pour le funiculaire.  De là-haut, la vue est superbe : on voit la ville, bien sûr mais surtout toutes les montagnes enneigées qui l’entourent. Ensuite, nous avons traversé le quartier Bellavista rempli de bars remplis d’étudiants. Puis nous sommes rentrés dîner à l’auberge.

Tout est cher au Chili, et surtout les supermarchés. On pensait économiser beaucoup en achetant au super et en se préparant les repas nous-mêmes mais, tristement, ça coûte bien plus cher que de manger de la « junk food » dans la rue (hot dogs, hamburgers…).

Second jour
La veille, nous avions appris que des « free tours » sont organisés dans la ville. Nous y sommes donc allés et ce fut très intéressant. Un jeune nous a fait faire un grand tour en commençant par la place centrale (plaza de armas) et en nous racontant de multiples histoires. Par exemple, nous avons appris que les habitants d’origine d’une bonne partie du Chili étaient les Mapuches. Ceux-ci se sont défendus et ont luttés pendant longtemps contre les Espagnols, alors qu’ils étaient peu nombreux. Pedro de Valdivia, fondateur de Santiago, s’est même fait capturer, torturer et renvoyer aux espagnols en morceaux par les Mapuches… Le plus étonnant, c’est que sur la place principale, il y a une statue de lui d’un côté et une statue de Mapuches de l’autre : les chiliens se sentent vraiment un mélange des deux cultures.

Ensuite, autre histoire plutôt rigolote : les « cafés avec jambes ». Notre guide nous a raconté qu’ici, le café n’est pas très bon donc, pour que les clients ne fassent pas trop attention au goût, ont été créés les « cafés avec des jambes » qui sont des cafés dans lesquels les serveuses sont assez peu habillées. Tous dans le quartier des affaires, ils sont visités par les employés de banque, pendant leurs pauses. Certains vont même jusqu’à proposer des « happy minutes » : une minute de strip tease surprise (à une heure non définie à l’avance). Les règles pour ces cafés sont strictes : pas d’alcool et ouverture uniquement pendant les heures de travail (donc fermeture le week-end). Au grand désespoir de Francesc, nous ne sommes pas rentrés dans un « cafe con piernas ».

Nous avons suivi jusqu’au « Palacio de la Moneda » où notre guide nous a expliqué un peu l’histoire de Salvador Allende, du coup d’Etat et de la dictature de Pinochet. Les choses sont encore assez controversées car : il y a encore des milliers de disparus dont les corps n’ont jamais été trouvés et des personnes du gouvernement Pinochet sont encore au pouvoir.

Le guide nous a aussi un peu parlé des différentes immigrations qu’a vécu le Chili : les Britanniques sont allés majoritairement à Valparaiso, pour travailler dans la marine ; les Allemands ont choisi les terres plus froides et montagneuses de la région des lacs (au nord de la Patagonie) et ont ouvert des brasseries : on trouve de nombreuses bières artisanales au Chili et la gastronomie est largement inspirée des Allemands. Fait étrange, il semblerait que les Français qui ont immigré à Santiago avaient pour commerce typique le salon de coiffure ! Pourquoi pas…

Enfin, nous avons terminé le tour dans le quartier Bellavista où se trouve une maison qui a appartenu au poète Pablo Neruda : la Chascona. Nous n’avons pas visité l’intérieur mais les explications du guide nous ont donné envie d’aller voir une autre maison de Neruda : la Isla Negra… à suivre… 😉

Après le tour, nous sommes montés au cerro de Santa Lucia qui était à la base un gros rocher plutôt moche au milieu de la ville et qui a été transformé en un joli parc, agréable à arpenter.

Le soir, nous avions rendez-vous avec une ex-collègue à moi, Rita, qui est venue vivre à Santiago il y a un peu plus d’un an. Nous avons profité des retrouvailles pour tester la « Chorillana », plat typique de l’étudiant à base de frites, viande, morceaux de saucisses, oignons et le tout recouvert d’un œuf au plat. 100% calorique !

Pour voir toutes les photos, cliquez sur Santiago

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *