Sudamerica

Chiloé

A environ une heure de route de Puerto Montt sur une autoroute en construction, nous prenions le ferry pour l’île de Chiloé. En une vingtaine de minutes, nous arrivions.

Chiloé est un archipel duquel l’île principal fait 180 km de long et 50 km de large. Du fait de son isolement du continent, la culture s’y est développé de manière légèrement différente : les Chilotes ont une mythologie propre et sont très religieux, on trouve une à deux églises dans chaque petit village, plus de 400 en tout. Le paysage et la végétation sont également différents : il pleut beaucoup, c’est vert et ça fait penser à la Grande Bretagne. Même Darwin, venu pour étudier la végétation de l’île, a dit « il y a peu d’endroits au monde où il pleut plus qu’ici ».

Après avoir débarqués au nord de l’île, nous sommes allés directement au point le plus au sud que nous voulions visiter : aux portes du parc national Chiloé. Nous y avons trouvé une chambre d’hôtes dans une maison assez spéciale : la personne qui nous a accueilli nous parlait d’une propriétaire que nous n’avons jamais vu et était super raciste envers l’autre employée qui était indigenne. Bref, nous avons parlé avec elle parce qu’on était obligé mais nous sommes partis le plus vite possible le lendemain matin.

Le lendemain matin, il pleuvait, forcément. Nous sommes malgré tout allés au parc national qui était sympa, avec un mini musée parlant de la végétation et la faune du coin. Par exemple, ici il y a des cygnes à tête noire ! Original, non ?

En sortant du parc, nous sommes allés à Castro, la capitale de Chiloé et nous nous sommes rendus compte que la pluie était localisée vers le parc et le Pacifique. C’est donc sous le soleil et le vent que nous sommes allés manger au port de Castro, dans un restaurant caché derrière le marché. Francesc a goûté le plat typique de l’île, le curanto, un mélange de pommes de terre, fruits de mer (tous énormes), de viande (poulet, porc) et de saucisses. Traditionnellement, il se fait à la vapeur dans de grandes feuilles. Moi j’ai mangé un savoureux saumon fourré de fromage et saucisse.

Le ventre plein, nous avons continué notre route après avoir pris plusieurs photos de l’extravagante église de Castro. A Dalcahue, nous avons pris un autre petit ferry pour l’île Quinchao. Là, nous nous sommes baladés pour voir les principales églises de l’île, dont celle d’Achao qui est la plus ancienne de Chiloé.

De retour sur l’île principale, nous avons commencé les chemins de terre pour aller jusqu’à San Juan dont l’église est classée au Patrimoine de l’Unesco (comme 15 autres). Devant l’église, nous avons trouvé « l’hospedaje Elisabeth » où nous avons été fort bien accueillis. L’homme de la maison, un viel homme sans dents de devant, nous a tapé la causette toute la soirée. Avec l’accent et le manque de dents, j’avais parfois du mal à le comprendre mais Francesc lui a fait la conversation convenablement. De la vie à Chiloé à l’économie du Chili en passant par le foot, la soirée s’est prolongée jusqu’à tard.

Le lendemain, la propriétaire nous a offert un petit-déjeuner avec des oeufs du jardin, du vrai lait de vache et du pain, du beurre et de la confiture tous faits maison. Un régal !

Nous devions rendre la voiture à 13h30 à Puerto Varas donc nous n’avons pas trop traîné. Nous sommes quand même allés voir l’église de Tenaún puis nous avons remontés la route non goudronnée jusqu’au ferry. Nous avons dû faire vite pour arriver à 13h20 à l’agence de location de voiture. Ouf !

Pour voir toutes les photos, cliquez sur Chiloé

Chiloé

Dia I
Chiloé és un lloc especial. Format per un arxipèlag de més de 40 illes és una de les zones més interessants de tot Xile per diverses raons. Tradicionalment, els habitants de Chiloé han estat sempre en discrepància amb els de terra ferma. Per exemple, quan van començar les revoltes contra els espanyols a terra ferma, els habitants de Chiloé s’hi van desentendre una mica i van continuar donant suport als conquistadors. De fet, Chiloé va ser espanyol durant diversos anys posteriors a la independència del país. En l’actualitat, també són molt crítics amb la política de Santiago i, sobretot, amb els governs d’esquerres. El fet d’estar relativament “aïllats” ha creat un caràcter i una cultura pròpia més tradicional i catòlica que la resta i amb una mitologia única i pròpia de la zona.

Molts experts diuen que aquest caràcter és el resultat de l’herència dels jesuïtes que van poblar aquesta zona i que, per atemorir el poble, van inventar un conjunt de sers diabòlics que amb els anys han passat a formar part de la mitologia chiloita.

Una altra conseqüència dels jesuïtes són les esglésies. Chiloé té més de 400 esglésies, totes elles construïdes de fusta sense utilitzar claus. Són una autèntica passada i el principal reclam turístic des de que l’Unesco en declarés 16 com a patrimoni de la humanitat.

Dia II

Nosaltres vam començar la visita de l’illa principal (180km de longitud i 50km d’amplitud) fer una petita excursió pel Parc Nacional de Chiloé. Com bé va dir Darwin, plovia sense parar però això no ens va desmotivar per seguir amb la visita. És un parc força ben cuidat i on es poden observar diversos ecosistemes, des dels que hi ha al costat dels llacs d’aigua dolça com els que es formen al costat de la costa del pacífic. Entre altres coses, vam veure dunes de sorra gegants cobertes totalment per vegetació.

Després de la ruta pel parc vam fer rumb cap a Castro, capital de Chiloé.

Castro és famós per la seva església i pels palafitos o el que és el mateix, cases construïdes sobre pilons de fusta a sobre l’aigua del mar.


Tot i ser una població petita, a Castro es respira que s’està a la capital. Té comerços, bars, restaurants, mercats i més trànsit que qualsevol altre lloc de tot Chiloé. De fet, tota la zona central del municipi és de pagament, en plan zona blava. Increïble.

L’església mereix un capitol apart. El fet que estigui construïda de fusta i sense utilitzar claus no és quan un n’observa els colors: groc plàtan, lila, vermell i blanc. La veritat és que em vaig haver de fregar els ulls per que semblava que estiguéssim a Disneyland enlloc de la plaça principal de Castro. Tot i que una mica extravagants, em van agradar els colors i del que estic segur, és que molts més nens petits voldran entrar a l’església de Castro que a qualsevol de les nostres.

Passejant una mica per la ciutat se’ns va fer la hora de dinar i vam decidir anar a un palafito a provar el famós curanto. És un plat típic de Chiloé i una de les seves altres atraccions turístiques. Consisteix en una combinació de productes de mar i terra. Principalment musclos, cholos, una mena de musclos autòcton d’aquí, cloïsses (aquí són gegants), peix fumat, carn de porc fumada, botifarra, vedella i pollastre. La combinació és simplement deliciosa i un dels sabors més diferents que he tastat mai. Tradicionalment es cuina a la platja, cavant un sot a terra on s’hi fa un foc. Quan hi ha suficients brases, s’hi posen pedres sobre les quals es posa l’olla amb tots els ingredients. Finalment es tapa l’olla amb unes fulles de pangues i es cobreix de sorra de nou. Avui en dia encara hi ha llocs on el cuines de manera tradicional i és tot un esdeveniment. Tot el poble col•labora en la preparació del plat i durant la seva cocció es passen les hores fent un vinet, xerrant, etc. Chiloé és una terra encara força aïllada de la resta i la gent conserva un esperit de col•laboració difícil de trobar en altres llocs. Per exemple, per moltes coses no s’utilitzen els diners. S’intercanvien productes, serveis i es fa bona la dita d’avui per mi demà per tu.

Si us interessa conèixer una mica més l’estil de vida i les costums de Chiloé, us recomano el llibre “El cuaderno de Maya”, d’Isabel Allende. Jo me’l vaig posar a llegir sense saber que passava allà dies després i m’ha fet força gràcia veure com descriu l’estil de vida de Chiloé ;).

Amb la panxa ben plena d’una mescla curiosa de i peix vam continuar el viatge. El nostre objectiu era visitar el màxim nombre d’esglésies patrimoni de la humanitat. La majoria d’elles estan localitzades a un conjunt d’illes situades a l’est de l’illa principal.

El primer que vam fer va ser anar cap a Quinchao, la illa que té l’església més antiga. Un curt ferry des de Dalcahue ens va portar a la illa on, a part de la més antiga, vam visitar-ne 3 més.

A Dalcahue també vam visitar una església patrimoni de la humanitat però estava en obres i només vam poder veure el campanar. Després vam posar rumb a San Juan on hi havia una de les altres 16 esglésies “must see”. Se’ns va fer de nit i, després de veure que no hi havia càmpings al voltant, vam preguntar on podíem passar la nit. Per sort, la mestressa d’Hospedaje Elisabeth ens va fer un bon descompte i ens va acollir a casa seva com si fóssim de la seva família. Per mi, passar la nit allà va ser un dels millors moments del viatge. Allà vaig respirar l’estil de vida pausat i aïllat dels habitants de Chiloé. A la terrassa, observant els cignes de coll negre autòctons d’aquesta zona, vam estar petant la xerrada amb el pare de l’Elisabeth, un home d’uns 80 anys que continuava llevant-se ben d’hora per anar a treballar la terra, recollir marisc de la platja i fer les tasques necessàries per tirar la casa endavant. L’Elisabeth, apart de portar la casa, s’encarregava de fer pà casolà, melmelades, mantega, fumar menjar, etc.

Ens van deixar utilitzar la seva cuina i l’endemà al matí ens van preparar un esmorzar que, inicialment, no teníem inclòs. Per mi va ser una de les millors experiències del viatge, d’aquestes que recordes per haver intimat amb gent local, coneixent les seves tradicions i entrant en la seva vida quotidiana. Una de les poques ocasions en tot el viatge que hem pogut sortir una mica del circuït turístic habitual pel que ens movem.

Dia III
L’últim dia a Chiloé el vam dedicar a visitar la costa nord-est de l’illa principal. Entre esglésies de fusta vam veure petits pobles pescadors, platges desertes i prats verds que recordaven el Regle Unit. Tota la ruta era per pista de sorra no asfaltada, motiu pel qual ens vam creuar amb molts pocs cotxes, fet que va fer que l’experiència de la visita turística fos més gratificant.

La veritat és que el record de Chiloé és força positiu. Quan vam arribar, em va decebre una mica. Tothom ens en havia parlat molt bé, explicant que era una terra molt aïllada i diferent de la resta però venint del ferry i seguint la ruta principal un no tenia aquesta sensació. To va canviar després de l’experiència a San Juan i de la ruta per la costa est on, per fi, vam poder veure una petita part del que Chiloé amaga. Posteriorment, i després de llegir el llibre de l’Isabel Allende, he entès una mica més coses que la ràpida visita van fer que em passessin per alt i que ajuden a millorar el record d’aquesta illa especial.

Per veure la resta de fotos, clickeu a Chiloé

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *