Sudamerica

Del Bolsón a El Chaltén passant per Esquel i Trevellin

Com vaig comentar en l’entrada anterior, vam decidir marxar aviat d’El Bolsón per intentar començar a oblidar la mala experiència amb el robatori. La propera destinació que ens havíem marcat era Esquel.

Volíem parar a Esquel per 3 motius. En primer lloc, per no haver de fer tot el trajecte El Bolsón – El Chaltén d’una tirada. En segon lloc, per que hi ha el “Parque Nacional de los Alerces”, on es poden boscos amb alguns dels arbres més vells i grans del planeta. I, finalment, per que hi ha una ruta turística pel tren mític de vapor “La Trochita”.

Apart d’això, Esquel té poca cosa. No és un lloc on parin masses turistes i un dels pocs altres atractius que té és una petita estació d’esquí alpí.

Vam decidir anar a la oficina de turisme per preguntar preus per anar al Parc Nacional. Com encara estavem en temporada baixa, els serveis eren pràcticament innexistents. Un sol bus a les 7 del matí que sortia cada 2 dies. L’alternativa era llogar cotxe o anar-hi en taxi. Massa cares les dues. A més a més, des de feia 2 mesos, havia esclatat la floració d’una herba autòctona que estava colonitzant tot el parc. Es veu que és un succés rar i que passa cada 70 anys. Mala sort, no? A part d’algunes incomoditats que comporta l’accés de floració d’aquesta planta, es veu que el parc s’omple de ratolins i que s’ha d’anar bastant en compte per evitar malalties que transmeten aquests petits rosegadors.

Amb aquest panorama, vam descartar el tema parc. Al preguntar per fer la ruta turística amb el tren de vapor, una altra decepció. Només hi havia un servei setmanal els dissabtes al matí. Érem dissabte al migdia i, evidentment, no teníem ganes d’esperar una setmana allà.

Vam decidir que el millor seria tirar cap al Chaltén i vam anar a comprar els bitllets de bus. El trajecte era d’unes 30h i transcorre per la mítica Ruta 40 argentina. Una carretera quilomètrica que creua Argentina de Nord a Sud i que és l’equivalent a la Panamericana. Una d’aquestes carreteres de culte per amants de les caravanes, motoristes i “motxillerus” d’arreu del món.

El bus sortia a mitja nit, així que vam decidir buscar una activitat per omplir la tarda. Informant-nos de les coses a fer, vam descobrir que, ben aprop d’Esquel, hi havia la petita població d’origen gal·lès Trevellin. Sempre tindré una estima especial pel País de Gal·les, la seva gent i les seves tradicions i ens va fer gràcia saber que, tant lluny del seu país d’origen, aquí hi vivia una gent que havia mantingut vives tradicions que, fins i tot a Gal·les, s’havien perdut.

Així doncs, vam agafar un bus urbà i cap a Trevellin. El poblet té poca cosa però està ubicat a una zona realment preciosa. Prats verds, rius, rierols i muntanyes nevades envolten la petita localitat. La principal atracció és fer la Cerimònia del te en una de les dues cases de tè que hi ha.

La cerimònia del te gal·lesa va néixer quan els primers gal·lesos van arribar a aquesta terra. Amb falses promeses de trobar-hi una terra rica per cultivar i on hi abundaven els metalls preciosos, molts gal·lesos van venir-hi buscant fortuna. Al arribar però, es van trobar amb una terra hostil, amb un clima dur i on no es podien cultivar masses coses.

Amb els pocs ingredients que van ser capaços de cultivar, van inventar un conjunt de pastissos contundents que, juntament amb te, servien com a font d’energia i alimentació per combatre les dures condicions climatològiques. Ara bé, la cerimònia del tè no és el típic té amb pastes de les 5, aquí és tot un àpat i es realitza com a substitut del sopar.

Consisteix en: tè i llet sense limits, pastes i/o entreponts freds i calents salats i una selecció de 5 o 6 tipus de pastissos diferents. Com veieu, contundent, contundent.

La veritat és que ens va agradar força tota la cerimònia. El preu és un pèl excessiu però és el que s’ha de pagar per una experiència, avui en dia, turística com aquesta. A més a més, tots els ingredients eren 100% naturals, des de la llet, la mantega, les confitures i, evidentment, els pastissos. Estar a la Patagònia argentina, fent una cerimònia del té escoltant música celta en un restaurant decorat a l’estil gal·lès no té preu.

Després d’aquesta experiència vam tornar a Esquel. Ens havíem quedat sense pesos argentins i havíem llegit que a El Chaltén no hi havia caixers automàtics ni bancs i que un hi havia d’anar amb efectiu suficient. Malauradament era diumenge i les caixes de canvi estaven tancades. A més a més, nosaltres volíem canviar els dòlars a canvi de dòlar blue però no semblava que fós fàcil al no ser una localitat turística. Per sort, i després d’anar comerç per comerç preguntant si volien comprar dòlars, vam trobar un senyor interessat i vam poder canviar 400$ a 9.5. Perfecte!

Després d’això poca cosa més, a fer temps a la terminal d’autobusos fins que a la 1 de la matinada agafem el bus cap a El Chaltén, capital argentina de l’excursionisme.

Fent ruta per la carretera 40 un s’endinsa a la Patagònia Argentina real. És una estepa àrida sense pràcticament res i només tallada per la pròpia carretera que la divideix en dos. Entre cada indici de civilització passen centenars de quilòmetres. Com en tots els busos, vaig aprofitar per devorar alguns llibres més. Viatjar amb ebook és genial. No sé què hauria fet sense ell…

Com a anècdota, en una gasolinera perduda enmig del no res vaig veure un cartell que anunciava un concert de festa major d’una localitat oblidada de la zona. Entre els grups que hi participaven: “El dúo Pimpinela”. Boníssim. Pobrets, mireu on han acabat aquests. També em va fer gràcia que hi ha màquines expenedores d’aigua calenta per tot arreu i és que aquí, el mate és sagrat i tothom el porta a totes hores i a tot arreu: conduint, al carrer, a la feina, al restaurant, …en fi, curiositats d’un país llunyà.

De bon matí vam arribar a El Chaltén, però bé, això ja serà la propera entrada.

Per la resta de fotos, feu click a Esquel

De Bolsón à Chaltén en passant par Esquel et Trevellin

Au départ de Bolsón, notre bus a pris la route 40, la fameuse route qui traverse l’Argentine de Nord à Sud. Notre destination initiale était Esquel, mais ça n’a été finalement qu’une escale sur la route pour El Chaltén.

Après 3 heures de route, nous arrivions donc à Esquel. Notre idée était d’aller au parc national de los Aceres mais après avoir appris que le seul bus qui y allait partait le matin et qu’il n’y avait pas grand chose de plus à faire dans le coin, nous avons décidé de prendre le bus le soir même pour El Chaltén.

A Esquel, nous sommes quand même allé voir « la Trochita », le dernier train à vapeur grande distance qui était encore utilisé en Argentine il y a peu. Maintenant, elle ne fait que des trajets pour les touristes.

Ensuite, nous avons cherché pendant un moment un endroit où changer nos dollars à un taux intéressant. En effet, je ne vous ai pas expliqué : depuis la dernière crise financière et la dévaluation du peso argentin, les Argentins n’ont pas confiance en leur monnaie. C’est pour cela que tous ceux qui peuvent, achètent des dollars américains à un taux bien supérieur à l’officiel. Ce dernier est aux alentours de 1$=5,95 pesos et le « dollar blue » (nom donné au taux de change alternatif) peut atteindre 9,5 voire 10 ou 11. Ce qui est incroyable, c’est que ce taux évolue et peut être consulté sur internet. C’est une sorte de taux illégal toléré. En tout cas, c’est le paradis des touristes pour qui le coût de la visite en Argentine revient à presque moitié prix !

Alors que tout le monde nous avait dit qu’il était si facile de changer à ce taux et que nous avions trouvé rapidement à Bariloche, nous nous sommes retrouvés presque coincés à Esquel. Après avoir demandé à 4 ou 5 commerces, nous avons trouvé le propriétaire d’un garage qui nous a acheté nos dollars « pour sa femme » car « c’est elle qui économise ». Sauvés !

L’après-midi, pour patienter avant le bus de nuit, nous sommes allé à Trevelin, un petit village proche d’Esquel. Ce qui nous a donné envie d’y aller était la tradition des thés… En effet, cette région a été peuplée par les Gallois qui sont bien entendu venus avec leur traditionnel thé. Mais les conditions de vie étant assez difficile, les recettes et les coutumes se sont adaptées. Avec les quelques ingrédients disponibles, les femmes galloises ont inventé le « cake noir », à base de fruits secs et d’alcool. Puis s’est développé l’habitude de partager un moment en famille autour de thé et de différents gâteaux, dans l’après-midi. Cette tradition s’est perpétuée au fil des années et deux familles d’origine galloise proposent désormais aux touristes de découvrir cette tradition dans leur « maison du thé ».

Bien que nous n’ayons pas très faim, nous avons craqué pour la cérémonie du thé, qui nous servirait aussi de dîner. Et ça en valait la peine : une table remplie de gâteaux tous délicieux et accompagnés de scones et, bien sûr, de thé à volonté.

Après nous être « pétés le bide », nous sommes retournés à Esquel et nous avons attendu notre bus dans la cafétéria de la gare routière, qui avait le Wifi.

Pour voir toutes les photos, cliquez sur Esquel

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *