Sudamerica

El Chaltén : le paradis des randonneurs

El Chaltén est un tout petit village se développant uniquement grâce aux et pour les amateurs de trekking. C’est donc un petit ensemble d’hébergements, restaurants, agences touristiques et magasins de matériel de montagne entouré des plus belles montagnes et du parc national des glaciers.

Pour économiser un peu, nous avons opté pour le camping. Nous avons réussi à trouvé un endroit un peu abrité du vent glacial qui parcoure le village presque constamment. Par contre, pas de Wifi au camping ni réseau mobile. Dans tout le village, internet arrive très mal et très lentement. Il ne faut pas trop en demander au fin fond de la Patagonie.

Premier jour

Il y a de nombreux treks à faire dans les alentours. Certains sont de plusieurs jours mais nous avons opté pour des excursions à la journée, très facile à faire puisque le village est placé au cœur du paysage.

Notre première excursion fut donc celle de « la laguna de los tres » (les trois quoi… on ne sait pas), aux pieds du Fitz Roy, emblème de la région. Pendant les deux premières heures, la balade était sympa. Il n’y avait pas trop de vent et on croisait des ruisseaux et différents types de paysage. Ensuite, il nous restait plus qu’à monter à la lagune. « Plus qu’à ». L’ascension était sacrément rude et c’est le moment qu’a trouvé ma jambe pour me faire bien mal. Montée vraiment difficile pour moi mais qui valait la peine : en haut, il y avait une belle lagune bleue turquoise et, si on montait encore quelques mètres, on découvrait le glacier qui descend du mont Fitz Roy et la lagune qui s’est formée juste en dessous.

Le plus compliqué, c’était de voir le Fitz Roy en entier… Caché derrière son manteau de nuages, il nous laissait voir que le bout de son nez. Bon, il parait que c’est le jeu ici, personne ne sait quand on pourra l’apercevoir en entier !

Malheureusement, la descente ne fut pas plus agréable que la montée. Le genou de mon autre jambe a commencé à me faire bien mal et je suis arrivée au camping crevée ! C’était décidé : je m’octroyais une journée de repos le lendemain !

Second jour
Le matin, j’ai donc laissé Francesc partir seul après le petit-déjeuner. Après une bonne douche chaude, j’ai quitté le camping à la recherche d’un hostel avec Wifi qui me permettrait également de dormir dans un lit.

J’en ai trouvé un dont le prix en dortoir était à peine plus cher que le camping. Parfait. Pendant la journée, l’auberge était vide donc j’ai pu profiter d’internet suffisamment bien pour parler avec mon papa.

La journée est vite passée, surtout que Francesc est rentré tôt (il semblerait qu’il marche bien plus vite sans moi, vous y croyez ?). Nous avons dîné ensemble dans la cuisine du camping puis je suis retournée à l’hostel.

La salle commune était pleine et j’ai fait deux parties de « Jungle Speed » (jeu de cartes) avec un Israélien, une Australienne et une Néo-zélandaise avant de dormir confortablement dans un lit !

Troisième jour

Mon genou s’était remis pendant ma journée de repos donc j’ai suivi Francesc pour l’excursion du jour. Je m’étais quand même renseignée avant : ça ne montait pas trop.

Cette excursion appelée « Laguna Torre » permettait de voir à la fois le Fitz Roy et la « Torre », autre formation de roche aux impressionnants murs verticaux. Et, grosse chance pour nous : le temps magnifique nous a permis de voir tout ça super dégagé ! C’est vraiment une chance. Nous avons rencontré un couple de Catalans qui étaient là depuis 10 jours et qui sont repartis (le matin même, les pauvres) sans voir la Torre.

Pour cette balade, on s’est trouvé des bâtons de marche : ça aide beaucoup à prendre le rythme mais surtout dans les montées et les descentes. J’ai fini la journée sans trop de douleurs aux jambes. 

Quatrième jour

Cette fois-ci, nous changions de type de balade : ce serait sur la glace que nous marcherions !

Nous avions réservé une excursion pour découvrir le glacier Viedma de très proche. Nous sommes partis vers 11h en bus jusqu’au bord du lac Viedma. Là, nous sommes montés dans un grand catamaran qui nous amènerait au glacier en 1h30. De loin, le glacier était déjà impressionnant. C’est le glacier le plus grand d’Argentine. Avant (il y a beaucoup beaucoup d’années), il allait jusqu’à l’Atlantique ! Ca fait quelques millions d’années qu’il recule et se rétrécit.

A première vue, une petite déception malgré tout : le glacier parait sale. En effet, il y a une montagne juste à côté et il y a de la terre partout. Donc on n’a pas trop l’impression d’être sur un glaçon géant. On a même plutôt envie de le nettoyer !

Le bateau nous laisse sur des rochers qui touchent le glacier et nous partons avec les guides. Après quelques minutes de marche et d’explication sur la formation du glacier, nous mettons les crampons. En fait, ce sont les guides qui les mettaient à chacun donc ça a pris une grosse demi-heure.

C’est rigolo de marcher avec des crampons, on se sent un peu ridicules mais la sensation de marcher sur la glace sans glisser est vraiment sympa. Pendant la balade, on a pu voir des formations de glace très jolies et des crevasses impressionnantes donc le fond est d’un bleu parfait.

Au final, nous avons juste été un peu déçus par le temps passé sur le glacier car nous avons perdu beaucoup de temps avec les crampons et, le groupe étant assez grand, nous nous arrêtions souvent et pendant de longs moments. Vu le prix, nous nous attendions à un peu mieux. Mais nous sommes quand même contents d’avoir pu marcher sur un glacier de cette taille !

Au retour, nous sommes allés directement au Calafate, qui était notre destination suivante.

Pour voire toutes les photos, cliquez sur El Chaltén et Glaciar Viedma

El Chaltén: Capital Argentina del trekking

El Chaltén és una petita població a tocar del “Parque Nacional de los Glaciares”. Nascuda fa només 15 anys, viu exclusivament per oferir serveis als amants de l’excursionisme, l’escalada i l’alpinisme que, dia rere dia, arriben per endinsar-se al parc per veure mítiques muntanyes com el Fritz Roy o el Cerro Torre i fer passejades sobre el gel de la glacera més gran de tot sudamèrica.

En temporada alta, hi ha un 80% de turistes i un 20% de locals i la majoria d’establiments són càmpings, hostels, hotels, bars i restaurants, agències de viatge i botigues d’equipament de muntanya. El fet d’estar perduda enmig de la Patagònia fa que tot sigui força car i que no arribin serveis decents d’Internet. Millor, així estàvem més tranquils i gaudint de la naturalesa.

Per tal d’estalviar una mica, vam decidir allotjar-nos a un càmping. Tot i que el Chaltén és una de les zones on més bufa el vent, vam trobar un lloc prou segur i la nostra Doite Himalaya II aguantava com una campiona.

Una de les millors coses que té el Chaltén és que es troba a tocar del parc nacional. Tant aprop està, que un pot fer la majoria d’excursions sortint del centre del poble i retornar-hi per dormir.

Nosaltres ens havíem proposat fer les dues excursions més típiques: una per veure el Fitz Roy i l’altra per veure el Cerro Torre.

Dia I: Laguna de los Tres

El primer dia el vam dedicar a fer l’excursió de “La Laguna de los Tres”. No em pregunteu “los tres què?” per que avui en dia encara no ho sabem. L’excursió no té cap complicació tècnica i els camins estan molt ben senyalitzats. És la més típica i on va la majoria de la gent per que permet veure, de ben aprop, el Fitz Roy. El Fitz Roy és el rei del massís. És una mole imponent de granit de més de 3.300m amb parets 100% verticals de més de 1.200m. Gairebé res.

Com us comentava, l’excursió és força tranquil·la. Els primers trams són suaus i transcórrer pel mig dels boscos. En ells es pot veure la violència del vent a la Patagònia. Hi ha centenars d’arbres i branques mortes pel mig del bosc. És impressionant imaginar-se la força que ha de tenir un vent capaç d’arrencar arbres de més de 25m de soca-arrel o partir-los per la meitat.

Després del tram més boscós i de passar alguns llacs, s’arriba a la pujada final a la “Laguna de los Tres”. La pujada és força empinada però res de l’altre món. Un cop a dalt, hi ha un parell de llacs amb glaceres just als peus del Fitz Roy. Al principi no el vèiem del tot però després i, tot i que el dia estava força ennuvolat, vam poder-lo veure força bé i la veritat és que impressiona. És un cim imponent i majestuós i el fet que s’amagués i sortís dels núvols constretament li donava un aire encara més mític.

Per sort, bona part del camí de tornada no es fa pel mateix lloc, cosa que vam agrair per no haver de repetir tot el mateix trajecte. Durant el descens, la Maÿlis va patir del genoll i vam haver d’anar una mica més en compte. Tot i això, el dia va anar d’allò més bé i el vam rematar amb un bon sopar i un bon vi al càmping.

Dia II: Loma del Pliegue Tumbado

Com la Maÿlis va acabar cansada i adolorida del genoll, va decidir descansar la segona jornada. Vam decidir que buscaríem un lloc per ella on pogués utilitzar Internet durant el dia mentre jo anava a fer un altre trekking. Així doncs, va canviar el càmping per un alberg proper i jo vaig decidir anar a fer l’excursió a la “Loma del Pliegue Tumbado”.

De totes les excursions d’un dia que es poden fer per la base del parc, la de la “Loma del Pliegue Tumbado” potser és la més “exigent”. A diferència de les altres, aquesta té una mica més de desnivell i s’acaba pujant a un cim d’uns 1.500m. Res de l’altre món però la part de dalt va ser un pèl dura degut al fort vent que hi feia.

Com anava sol, vaig anar per feina. A diferència de les més populars, aquí no hi venen masses turistes. Una pena per ells per que és molt més maca que la típica de la “Laguna de los Tres”. Pujant es tenen vistes magnífiques de El Chaltén i la vall on es troba però des de d’alt les vistes encara són més impressionants. En una panoràmica perfecte de 360º, es pot veure des del llac Viedma, les valls de El Chaltén, la glacera Torre i el pic del mateix nom, el Fitz Roy i altres cims del voltant. Espectacular.

Durant tot el dia només em vaig creuar amb 4 persones. Una parella de japonesos, un italià que anava sol i una parella de catalans.

Com us deia, vaig anar bastant per feina i vaig arribar a la base del cim en la meitat del temps que estava marcat. Allà vaig decidir fer un mos i gaudir de les excel·lents vistes del Fitz Roy amb la glacera Torre i el llac del mateix nom als seus peus. Simplement sensacional. Em vaig quedar atrapat per les vistes i poc m’importava el violent vent que feia. Per sort, em vaig poder aixoplugar sota unes grans pedres que em protegien una mica.

Després de recuperar forces vaig fer la última mitja hora fins al cim. A dalt les vistes tampoc eren molt millors de les d’abans però el vent encara era més fort. En més d’una ocasió em va mig tirar a terra, pel que vaig decidir tirar avall aviat.

Mentre baixava, em vaig creuar amb la parella de catalans que us comentava tot i que en aquell moment vam parlar en castellà i vaig pensar que eren madrilenys. Us ho imagineu? Confondre catalans amb madrilenys? És gravíssiiim!!! No es pot permitiiir.

De baixada també vaig anar per feia. Tenia ganes d’arribar aviat i estar amb la Maÿlis actualitzant bloc i passant la tarda fent alguna cerveseta artesana.

Malauradament, el servei d’Internet de tots els llocs no permetia ni obrir una pàgina pel que no vam poder publicar cap entrada del bloc. Això si, vam estar passant la tarda al restaurant “La senyera”, un local fundat per un català que va quedar enomarat d’aquesta zona ara fa 15 anys. Em va fer gràcia veure la senyera plantada a l’entrada del local i veure plats nostres en la carta gastronòmica.

Després de sopar plegats, amb la Maÿis ens vam separar, ella cap a l’alberg i jo cap a la tenda. L’endemà teníem una nova excursió cap a la “Laguna Torre”.

Dia III: Laguna Torre

El primer que et diuen a El Chaltén és que si fa sol, vagis a veure el “Cerro Torre”. És un cim força complicat de veure per que gairebé sempre està envoltant de núvols. Per sort, el nostre últim dia es va llevar totalment assolellat.

A la cuina del càmping vaig veure la parella que havia vist baixant el dia anterior i, després d’intercanviar 4 frases, vam veure que tots érem catalans. Ells havien estat 9 dies a la zona fent diverses activitats però el temps no els havia acompanyat. Era el seu últim dia per que marxaven a fer el circuït complet de les Torres del Paine. Eren una parella força maca i vam dir-nos que potser ens vèiem fer el trekking a Xile per que nosaltres hi havíem d’anar un parell de dies després.

Un cop esmorzats, vam començar la ruta del dia. L’excursió a la “Laguna Torre” encara és més senzilla que la del primer dia, ara bé, les vistes són simplement espectaculars. Vam tenir molta, molta sort i durant tot el dia el sol va brillar amb força. Vam poder veure el “Cerro Torre” des de lluny i des de la pròpia llacuna on acaba la seva glacera.

Jo no sóc escalador però veient muntanyes com el Cerro Torre i el Fitz Roy és fàcil entendre què els porta a escalar cims com aquests. Veure parets d’un vertical perfecte caure més de 1.000m de desnivell és un espectacle imponent i la satisfacció de poder-les pujar ha de ser una de les millors sensacions que pot tenir un ésser humà. Crec que si un arriba a dalt d’un d’aquests cims després d’haver estat escalant durant dies es deu sentir el rei del món i poc deu importar tot el que passa a baix. El Cerro Torre em va impressionar molt. És alt però estret, amb unes formes semblants a fulla d’una espasa. Tant un com l’altre estan considerats com unes de les escalades més difícils del planeta, no tant sols per que són rutes complicades i llargues, sinó per que les condicions meteorològiques són duríssimes i és molt difícil trobar un període de 4-5 dies de bon temps que garanteixi l’èxit de l’ascensió.

Com us comentava, nosaltres vam arribar a la llacuna on acaba la glacera i des d’on es veu perfectament el Cerro Torre. Feia un vent de mil dimonis i pràcticament no s’hi podia estar, pel que després de fer 4 fotos vam tirar cap avall. Abans però, sangus per recuperar forces enmig del bosc mentre un ocell de la família de les àligues es passejava a tocar buscant qualsevol engruna que ens pogués caure.

Un cop al poble de nou, vam voltar una mica per informar-nos sobre com anar a El Calafate i els Ice Trek sobre les glaceres Perito Moreno i Viedma. Després de consultar a diversos llocs, ens van comentar que els dos estaven bé però que el Viedma era un glacera més agresta i salvatge que el Perito Moreno i que la passejada sobre el gel era més aventurera. Dit i fet, vam reservar el tour per l’endemà mateix.

Dia IV: Ice Trek a la glacera Viedma

L’últim dia a El Chaltén era per fer la caminada sobre el gel de la glacera Viedma. Actualment és la glacera més gran (en volum i longitud) de l’Argentina i, diria, que de l’Amèrica del Sud. Ho té de comprovar. Fa pocs anys que li va treure aquest honor a l’Upsala, degut a l’important retrocés que ha tingut aquests últims anys.

A les 11 havíem d’estar a la oficina d’on agafàvem un autobús fins al llac Viedma i des d’allà un catamarà fins a la glacera. Així doncs, vam tenir el matí per relaxar-nos, llevar-nos tard i fer un bon esmorzar.

La ruta en bus fins al llac va estar força bé. Un curt trajecte d’uns 35 min però que ens va permetre veure tot el massís del Parc Nacional, amb el Cerro Torre i el Fitz Roy junts per primera vegada.

Un cop al catamarà, 1h de navegació i vam arribar a la glacera. Sense ser el Perito Moreno, la paret de gel impressiona i veure-la de ben aprop, encara més.

Allà els passatgers del vaixell ens vam dividir. Els que simplement feien la navegació per veure la glacera es van quedar i els que anàvem a fer l’Ice Trek vam baixar directament sobre les roques.

Allà ja ens esperaven 3 monitors que, després d’explicar-nos 4 coses bàsiques sobre geologia i les glaciacions, ens van explicar allò que faríem.

El Viedma, com totes les glaceres d’aquesta zona neix al “Mar de hielo”, l’acumulació de gel més important del planeta, només per darrera dels 2 pols. D’allà néixen gairebé totes les glaceres de la Patagònia i algunes van cap a Xile i altres a la part Argentina dels Andes. Entre totes, la més llarg, la del Viedma, amb més de 65km de longitud i arribant al llac amb uns 2km d’amplada.

A diferència del Perito Moreno, el gel al Viedma està barrejat amb roques, fet que fa que no es vegi d’un blanc tant immaculat. Això és degut a la illa que hi ha just al mig i que el gel, mica en mica, va triturant al seu pas.

Tot i això és molt espectacular i no veure’n el fi, encara més.

La passejada però va ser una mica decepcionant. Vam perdre molt de temps entre explicacions, posar-nos els grampons, etc. I finalment vam caminar poc més d’1,5h. A més a més, va ser bastant “light” i no vam veure masses coses espectaculars. Una pena. Al final però, ens van obsequiar amb un Tia María amb gel extret del propi Viedma, turistada total però que entrava de meravella.

Alhora de tornar, enlloc d’anar a El Chaltén vam negociar que ens deixessin a El Calafate, així ens estalviàvem unes quantes hores i optimitzàvem el trajecte.

Cap a les 20:30 arribaven a El Calafate, població famosa per ser el punt de sortida dels autobusos que van a veure al famossíssim Perito Moreno, una de les principals atraccions turístiques del país. Però bé, això ja serà una altra entrada.

Per veure totes les fotos, feu click a El Chaltén i Glaciar Viedma

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *