Sudamerica

Punta Arenas et les pingouins de Otway

Premier jour

Le lendemain matin, nous partions donc pour Puerto Natales, la petite ville la plus proche du fameux parc national chilien des Torres del Paine. Arrivés là-bas, il pleuvait. Nous avons donc demandé quelles étaient les prévisions météorologiques au parc pour les prochains jours. Puisqu’ils prévoyaient 2 jours de pluie suivis de 3 jours de beau temps, nous avons sauté dans le prochain bus en partance pour Punta Arenas dans l’idée de revenir 2 jours plus tard.

Bien entendu, ce n’était pas le plus optimal car nous faisions 3 heures de route vers le sud pour remonter ensuite. Mais ça nous semblait la meilleure solution pour essayer d’avoir du beau temps à Torres del Paine.

Nous sommes arrivés le soir à Punta Arenas, une ville assez isolée mais au bord du détroit de Magellan. Nous sommes allés à l’hostal Independencia (oui, c’est Francesc qui a choisi ;)) où nous avons planté la tente dans le jardin car les chambres étaient complètes. Ce qui était bien, c’est qu’on payait moins de la moitié que ceux qui dormaient à l’intérieur mais on avait accès aux mêmes services : cuisine, salle de bain, zone de canap’ avec Wifi… et surtout aux services d’Eduardo, un hôte qui cherche à rendre le séjour de tout le monde plus facile et agréable.

Second jour

Le lendemain, nous avons réservé la visite de la « pinguinera » (réserve de pingouins) avec Eduardo puis nous sommes allés nous balader. La ville n’a rien de très intéressant à part un grand cimetière fameux pour ses nombreux mausolés dont la plupart représente un pays duquel provenaient les personnes enterrées là.

A 16h, un van est venu nous chercher pour nous emmener à Otway pour observer les pingouins. Là-bas, nous devions marcher sur des passerelles de bois pour voir les pingouins sortir de l’océan et aller retrouver leurs œufs ou leurs bébés (car on était en période d’éclosion) cachés dans des trous sous terre. Je me suis régalée à voir ces adorables petits oiseaux marcher. Le mieux, c’est que vous regardiez la vidéo en fin d’article ! 😉

Troisième jour

Punta Arenas étant une ville pratiquement au bout du monde et assez isolée du reste du Chili, elle a droit à une zone franche d’impôts. Forcément, il fallait qu’on aille voir ça. Francesc avait l’espoir qu’il pourrait y trouver l’appareil photo qu’il veut à un bon prix mais non, l’électronique est plus chère ici que chez nous et en plus, il n’y avait pas le modèle qu’il recherche. Par contre, on en a profité pour acheter un kit de cuisine pour camping (tout petit, tout mignon), du gaz pour le trekking dans les Torres del Paine et un couvre pantalon imperméable pour moi.

L’après-midi, nous reprenions le bus dans l’autre sens, accompagnés de 3 autres personnes du même hostel que nous, direction Puerto Natales.

Pour voire toutes les photos, cliquez sur Punta Arenas

Punta Arenas i la pingüinera d’Otway. Tornem a Xile!!!

Si sou fidels i aneu llegint totes les entrades del bloc pensareu: Punta Arenas? Pingüins? Però aquests no havien d’anar a les Torres del Paine? Feu bé i si continueu llegint sabreu per que.

A les 8:30h del matí agafàvem un bus cap a Puerto Natales, la població-base per anar al Parque Nacional Torres del Paine.

Puerto Natales està a poc més de 200km al sud del Calafate i el trajecte no duraria massa si no hagués de passar la frontera amb Xile. A Xile són força estrictes en tema de duanes i el control que apliquen és bastant superior al de qualsevol altre país de llatinoamèrica i nosaltres en vam patir les conseqüències.

Com el dia anterior no ens havíem fet el sopar, anàvem amb tot el que no havíem cuinat i no havíem pensat que havíem de creuar la frontera. Per si no fós poc, havíem decidit sopar verdures farcides de carn, tots ingredients prohibits. Així que, un cop a la frontera, vam decidir fer 4 sangus amb el formatge i el pernil que ens quedava i dinar corre-cuita mentre tot l’autobús feia cua esperant. Vam menjar els entrepans i tota la fruita que vam poder però les verdures i la carn van ser requisades per la policia d’allà. Què hi farem.

Passades les duanes argentina i xilena, vam arribar a Puerto Natales.

Puerto Natales és una població a la vora de l’estret de Magallanes i un important hub de comunicacions via mar però, per damunt de tot, és famós per ser la base des d’on surten centenars de milers d’excursionistes per visitar el parc més famós de tot sudamèrica: Les Torres del Paine. Cada any visiten el parc més de 200.000 persones i el trekking en forma de W és un dels més famosos a nivell mundial.

Si t’agrada la naturalesa, el parc ho té tot, és el lloc perfecte. Això si, només té un problema: el temps. És una de les zones amb un temps més inestable i és molt complicat tenir 4 o 5 dies consecutius on no plogui i/o faci vent.

El nostre bus va arribar a Puerto Natales a les 14:45h. A l’estació mateix vam demanar informació sobre els busos per anar al parc i, aprofitant que tenien Internet, vam demanar la previsió meteorològica pels propers 4 dies. El noi ens va dir que hi havia pluja durant els propers 2 dies. Fer trekking plovent i amb núvols que tapen les vistes no és el que volíem així que vam començar a mirar alternatives. El més fàcil era anar a Punta Arenas (200km al sud). Hi teníem previst anar igualment després del trekking però donades les condicions, vam decidir avançar-ho.

Vam començar a mirar companyies d’autobusos i només n’hi havia una que feia el servei aquell dia. L’últim bus a les 15h. Eren les 14:58h. “Queden places? – Si”. Perfecte!. M’agrada quan passen aquestes coses. Quan, improvisant, acabes fent les coses gairebé millor que si les haguessis planificat.

Així doncs, 3h més de bus i rumb cap a Punta Arenas!

Un cop a Punta Arenas i, després de voltar una mica preguntant llocs on dormir, vam acabar a l’Hostal Independència, just a sobre del carrer Espanya. Massa bonic per no quedar-s’hi, no? ;). Tot i que no tenien llits disponibles, ens van deixar muntar la tenda al jardí de la casa on ja n’hi havien un parell més. L’Eduardo, el propietari del hostel, era un paio encantador i ens va ajudar en tot: reservar el tour a la pingüinera, donar-nos informació on fer les compres, com anar a la zona “Tax Free”, etc.

Tot i estar en tenda, podíem utilitzar la cuina, els banys i l’Internet de l’hostal. Negoci rodó. Allà vam conèixer força gent amb la que després ens anirem creuant tant per Puerto Natales com per les Torres del Paine, però això ja serà en futures entrades.

Dia I: Pingüinera Seno Otway

Des de Punta Arenas hi ha dues possibilitats per anar a veure pingüins: la “Isla Magdalena” i la “Pinguinera Seno Otway”. A la primera s’hi arriba en vaixell i té una reserva de pingüins de més de 60.000 parelles. A la segona s’hi pot arribar amb transport terrestre i té una població d’unes 12.000 parelles. Nosaltres ens vam decidir per la segona. Tot i que hi havien menys pingüins, costava menys de la meitat i total, el que volíem era veure’n de molt a prop, tant feia si lluny n’hi havia molts més o no.

La reserva Seno Otway es troba dins una propietat privada. Una d’aquestes “estancias” argentines tant grans i que ocupen centenars d’hectàrees de terreny. Per aquest motiu, s’ha de pagar una entrada per poder anar a veure els pingüins. Després d’haver-los vist en plena llibertat i de forma totalment gratuïta a Nova Zelanda, feia una mica de mandra pagar però era l’activitat a realitzar a la zona i tampoc hi havia alternativa.

Un cop allà, la visita consisteix en anar caminant per unes plataformes de fusta que segueixen els camins que utilitzen diàriament els pingüins. Aquests, passen la major part del dia a l’aigua alimentant-se de peixos i tornen cap a la tarda al niu que tenen a terra ferma. Mascle i femella fan torns diaris per cuidar les cries i són dels pocs animals monògams i que conserven la mateixa parella al llarg de tota la vida.

Quan hi vam anar acabaven de néixer les cries i era fàcil sentir-les cridant el pare i/o mare des dels nius. Tots els adults feien el mateix: sortir de la platja xino-xano i caminar una bona estona fins als nius. Pel camí, s’aturaven a escoltar les cries i a tranquil·litzar-les sempre amb un mateix crit: “eeec, eeec, eeeeeeeeeec”. Quan mireu el vídeo, m’entendreu ;).

Tot i no poder caminar lliurament pel terreny (la família ho impedeix per no maltractar l’entorn), es poden veure els pingüins a tocar. Alguns els teníem a poc més d’un metre de distància i, com que ja estan acostumats als humans, ni s’immutaven quan els enfocàvem amb les càmeres de fotos. Fins i tot semblava que alguns d’ells posessin per tal de mostrar el seu millor perfil.

Veure pingüins sempre agrada. És un d’aquests animals, com els dofins, que són simpàtics i que tothom riu al veure’ls. I és que la manera com caminen i com es bloquegen a vegades per superar obstacles de 15cm d’alçades és per pixar-se de riure.

Dia II: Zona Franca i tornada cap a Puerto Natales
El segon dia a Punta Arenas el vam dedicar a fer les compres a la Zona Franca de la ciutat. El govern xilè, per tal d’ajudar a l’economia de les zones més remotes del país, va decidir ubicar dos zones franques (lliures d’impostos) als seus dos extrems. Així doncs, n’hi ha tant a Iquique (nord del país i pràcticament a tocar de Perú) i a Punta Arenas (un dels punts més al sud del país.)

Jo tenia certes esperances de trobar-hi una bona càmera de fotos per substituir la robada però el que vaig veure no em va acabar de convèncer. No tenien molts models de càmeres i els preus no eren inferiors als que podem trobar a Europa. Així que, res de càmera. El que si que vam fer va ser comprar les coses pel trekking de Torres del Paine que necessitàvem: set d’estris de cuina lleuger i compacte, pantalons antipluja, gas i menjar.

Vam haver d’espavilar-nos per que teníem el bus cap a Natales el mateix dia i abans havíem de passar pel hostel a desmuntar la tenda.

Des d’allà, vam anar cap al bus acompanyats d’una noia francesa que també havia acampat al mateix hostel. Tots 3, més una parella que també s’allotjava al mateix hostal, vam arribar junts al hostal de Natales que ens havia recomanat l’Eduardo. Només tenien una habitació doble disponible però també es podia acampar al jardí. Vam sortejar-nos l’habitació a cara i creu i vam guanyar nosaltres. Ara bé, veient que plovia bastant, vam preguntar al propietari si els altres podien dormir a la nostra habitació enlloc del jardí. S’hi va avenir i al final tots 5 vam acabar compartint habitació. La Maÿlis i jo però, com havíem guanyat el cara i creu, vam dormir al llit, això si, pagant preu de càmping. Negoci rodó ;)!

Per veure totes les fotos, feu click a Punta Arenas

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *