Sudamerica

Torres del Paine: trekking W


Dia I: Les Torres
Fer un trekking per les “Torres del Paine” era una de les altres grans coses que teníem marcades quan vam planificar el viatge.

És el parc nacional més visitat de tot sudamèrica i, cada any, rep uns 200.000 visitants entre turistes i excursionistes. Les Torres són l’element més conegut de tot el massís però tot el parc està ple de coses interessants: llacs, glaceres, boscos, torres de granit, etc.

A les 7:30h agafàvem el bus cap al parc nacional. Per que us feu a la idea de la quantitat de gent que hi va cada dia, a la mateixa hora sortíem 3 autobusos plens. Més tard, a les 16:30h hi ha un altre torn, així que en total, cada dia 6 autobusos.

El trajecte entre Puerto Natales i el parc nacional dura poc més d’1,5h i només arribar per la Laguna Amarga, un ja es meravella amb la visió de les Torres.

Un cop a l’entrada: registrar-se, pagar l’entrada del parc, veure un documental sobre les normes i a començar a caminar! Si a Xile el tema dels parcs ja estava molt ben muntat i controlat, aquí ja és l’extrem. Tenen un control total del que fa la gent i a cada càmping / refugi on dorms, t’has de registrar. Una cosa molt bona del parc són els seus càmpings. Excepte dos de pagament, els altres són gratuïts i tenen serveis bàsics: WC, zona coberta del vent per cuinar i zona d’acampada lliure. A més a més, s’ubiquen enmig de boscos, cosa que s’agraeix per que aquí hi ha un dels vents més forts de tota la Patagònia.

Nosaltres finalment vam decidir fer el trekking W d’est a oest. Aquí hi ha múltiples opcions alhora de fer excursions però les 2 més populars són el circuït O (dona tota la volta al massís) i el trekking W. El nom de W ve de la forma del camí que es segueix. El camí voreja el llac principal del parc i després s’endinsa en 3 valls que conformen els pals de la W: el vall que finalitza amb les Torres, el “Valle Francés” i la vall de la glacera Grey.

El primer tram fins al campament xilè va ser una mica dur, sobretot al principi. El camí pujava constantment i feia força calor i vent. La motxilla pesava tones i, per dins, al cap de 1,5h de caminar, pensava que no podria aguantar tots els 4 dies. Vam parar i em vaig distribuir millor la càrrega dins la motxilla. Entre això i acabar-la d’ajustar bé la cosa va canviar i semblava que pesés la meitat. Menys mal!

La pujada per la primera vall va seguint el riu tota l’estona i el camí no presenta cap dificultat. Tot està molt ben marcat i és impossible perdre’s degut a les excel·lents senyalitzacions i a la quantitat de gent que hi circula.

Just abans d’arribar al Campament Xilè hi ha un flanqueig per una tartera on, degut al fort vent que hi havia, s’havia d’anar una mica en compte. Per sort, el vent bufava cap a la muntanya i en cas de caure, no ho faríem vessant avall.

El vent és un dels elements més “perillosos” d’aquesta zona. A la Patagònia són molt freqüents les ratxes de vent fort. Superar els 100km/h no és res de l’altre món. Per sort, les previsions pels dies en que hi érem nosaltres eren de poc més de 90km/h.

Passat el campament, vam decidir parar per dinar. Mentre gaudíem dels nostres excel·lents sangus vam escoltar que ens cridaven. Ens girem i…els catalans!

Com havíem pronosticat, ens vam acabar trobant. Això si, enlloc de fer-ho a la meitat de la nostra ruta ho vam fer el primer dia. Bàsicament per que nosaltres havíem començat dos dies més tard del previst. Per ells era el penúltim dia per que estaven fent el circuït en O en sentit invers al nostre. Vam parlar una estoneta i vam quedar per més tard al campament “Las Torres”.

El tram que ens quedava fins allà, tot i ser pujada, era força suau. A més a més, creuava boscos preciosos que feien més agradable la passejada.

A primera hora de la tarda ja érem allà. Vam plantar la nostra Doite, ens vam desfer de les motxilles i vam continuar cap al llac que es troba just als peus de “Las Torres del Paine”.

En teoria eren 45minuts però nosaltres vam trigar un pèl més. El camí tenia força més pendent que l’anterior però el que ens va fer alentir una mica va ser el vent. A la part de dalt bufava amb molta força i caminant entre pedra i pedra s’havia d’anar lent per evitar caigudes fatals.

Un cop a dalt, espectacular. Les vistes de les Torres són senzillament genials i és fàcil quedar-se estona mirant-les sense fer res més. Són parets immenses que cauen més de 1.000m totalment en verticals. Contemplar-les però no era del tot idíl·lic per que amb el vent que bufava era difícil mantenir-se dret. Una de les coses més xul·les, veure els núvols passar contínuament a tota velocitat per damunt les torres. Una bona mostra de la velocitat del vent.

Després de fer força fotos i quedar-nos pràcticament sols, vam enfilar el camí de retorn.

Un cop al campament ens vam fer uns noodles ben calentons per recuperar les forces i treure’ns el vent de sobre.

Allà ens vam tornar a trobar amb el Jordi i l’Esther amb qui vam parlar una estona i ens van comentar que pujarien a les torres l’endemà a primera hora del matí per veure la sortida del sol. Els hi havien comentat que era del millors espectacles per veure al parc. Tant bé ens ho van vendre que jo vaig decidir tornar-hi un altre cop. La Maÿlis no. Encara no és tant friki de la muntanya com jo i haver-se de llevar a les 4:15h del matí per tornar a fer una cosa que ja havia fet va ser massa per ella.

El primer dia a Torres del Paine poc més va tenir, a dormir aviat que l’endemà m’havia de llevar ben d’hora.

 

Dia II: De les Torres al “Campamento Italiano”

A les 4:15h del matí va sonar el despertador. Em pensava que em faria bastanta mandra llevar-me però pujar de nit amb la frontal tot sol em feia força gràcia. Així que em vaig canviar ràpidament i després de menjar 4 guarrades energètiques vaig començar a caminar cap amunt.

A les 4:30h sortia del campament i a les 5:00h ja era a dalt. Vaig pujar a bon ritme intentant atrapar els catalans. Ells m’havien comentat que s’hi havia d’anar molt aviat per no perdre’s el millor i jo pensava que anava tard.

Un cop a dalt però, érem 4 gats. Això em va permetre trobar un bon lloc damunt d’una gran pedra des d’on poder veure com el sol il·luminava mica en mica les torres.

Al cap d’una estona vam arribar ells i tots tres vam estar petant la xerrada mentre esperàvem que el sol sortís. Al principi no feia ni una mica de vent però poc a poc va començar a bufar. Ho va fer en el pitjor moment per que, quan les torres començaven a quedar il·luminades, un núvol va tapar el sol i es va acabar l’espectacle. Tot i això, vam estar la mar de bé allà veient les increïbles vistes i petant la xerrada.

Cap a dos quarts de vuit vam arribar a la zona d’acampada just quan la Maÿlis es llevava. Sincronització perfecte.

Vam esmorzar tranquil·lament mentre vèiem marxar la majoria de la gent. Preferíem començar una mica més tard i evitar tota la gentada pel camí. Total, teníem uns 20km de camí de desnivell majoritàriament favorable i tot un dia per endavant.

Un cop esmorzats i havent recollit la tenda vam començar la ruta del segon dia. L’objectiu era arribar al Campament Italià, just a la base del “Valle del Francés”.

Al principi el camí era el mateix que el del dia anterior però, un cop passat el campament xilè, vam agafar un trencall a mà dreta que anava baixant en diagonal.

Les vistes del segon dia no són les més millors de la ruta tot i que aquí tot és espectacular. Al principi anàvem veient el llac Nordensjolk i, després de creuar un bosc arrasat pel foc ara fa uns anys, van aparèixer “Los Cuernos”. “Los Cuernos” són una part del massís que, tot i no ser tant famosos com les torres, són igual o més imponents. Enlloc de caure verticalment des de dalt, tenen com dos nivells degut a que el material rocós de la part superior i la inferior no són iguals i l’erosió hi ha tingut una incidència diferent.

Com us comentava, vam creuar un bosc força gran totalment cremat i que tot just ara començava a recuperar-se. Aquí són molt estrictes amb el tema del foc i, per exemple, en les zones d’acampada només es pot utilitzar el fogonet en les zones habilitades. Pot semblar excessiu però em un parc on tot és bosc i el vent bufa a més de 100km/h habitualment, qualsevol mesura és poca.

Continuem amb la caminada. El trajecte era força suau i durant el camí vam haver de creuar diversos ponts penjats per creuar els innumerables rius que porten l’aigua de les glaceres fins al llac.

Un cop passat el campament “Los Cuernos” ens vam trobar amb la noia francesa que viatjava sola. Ella havia començat en sentit invers i ja havia fet l’excursió del “Valle Francés”. Després de parlar-nos meravelles de tot el que havia vist ens vam acomiadar. Aquest cop, definitivament.

El tram entre els dos campaments se’ns va fer un pèl pesat. Pensàvem que quedava molt poc però finalment va ser una mica més llarg del previst. A més a més, va començar a ploure una mica i semblava que “El Italiano” no apareixia mai.

Per sort, rere un revolt del camí vam veure les primeres tendes. Eren prop de les 6 de la tarda i, tot i que ens ho havíem pres amb molta calma, parant a descansar i a gaudint de les vistes al llarg del camí, teníem ganes de sopar i descansar.

Dia III: El “Valle Francés”

Com és costum nostre no ens vam llevar massa aviat.

El primer que vaig fer va ser anar a buscar aigua al riu per escalfar-la i preparar el cafè i… quin fred!!!. Crec que és l’aigua més freda que he tocat mai. Per omplir l’ampolla d’aigua vaig haver de submergir la mà durant 20 segons i al treure-la gairebé no la sentia i el mal era insuportable. És el que té agafar aigua d’un riu que neix 600m més amunt directament d’una glacera mil·lenària.

L’excursió pel “Valle Francés” és simplement fantàstica. Crec que el millor de tota la ruta. Al principi et quedes meravellat veient com cauen les glaceres des dels pics més alts, després dels boscos frondosos i al final d’unes vistes de 360º plenes de pics que lluiten entre ells per veure quin és el més espectacular.

La veritat és que vam tenir moltíssima sort per que el dia ens va acompanyar des del principi i, tot i que a dalt feia força vent, feia un sol radiant i vam poder gaudir de les vistes com ningú.

El Valle Francés és el pal del mig de la W i, per tant, no ens havíem endut tot l’equipatge amb nosaltres. De nou al campament vam dinar tranquil·lament i vam recollir les coses per anar cap al següent campament.

El trajecte entre ambdós és totalment pla i es va fer força curt. Al final però feia moltíssim vent i vam tenir alguna que altra dificultat per poder muntar la tenda en condicions. Per sort, la que havíem comprat està especialment dissenyada per forts vents, pluja intensa i neu, així que anàvem ben equipats.

El “Campamiento Paine”, a diferència dels dos anteriors, és de pagament. Gràcies a això, té molts més serveis i una cuina habilitada pel que vam poder sopar més còmodament que les dos nits anteriors. Allí vam conèixer força gent, entre elles una parella de xilè-catalana, una noia xilena amb la que ens havíem creuat unes 200 vegades des del primer dia i amb qui vam estar petant la xerrada.

El pronòstic meteorològic per l’endemà no era massa engrescador: pluja tot el dia i fort vent. Aniríem fins al refugi Grey a veure la glacera que porta el mateix nom?

Dia IV: Glacera Grey
Malauradament les previsions van ser encertades i va estar plovent gairebé tota la nit.

Vaig treure el cap per la cremallera de la tenda: pluja, cel tapat…”vaig? No vaig? Umm…”. Finalment vaig decidir anar-hi i després de preparar-me 4 sangus vaig començar a caminar. Escric en primera persona del singular per que la Maÿlis va ser més intel·ligent i va decidir quedar-se tranquil·lament dormint.

Al cap de 5 minuts però vaig tornar. Necessitava equipar-me millor i, com la Maÿlis no venia, vaig agafar uns pantalons extres resistents a l’aigua.

A les 8:40h hi tornava. Al principi la pluja no molestava massa però si que ho feia el vent. Poc a poc però, tot es va intensificar. Més pluja, ratxes de vent de 100km/h…D’aquest dia no hi ha fotos per que feia tant vent que no podia quedar-me dret suficient temps per fer fotos decents. Vaig intentar-ho un cop i casi caic a terra. A més, amb la pluja, no volia que s’espatllés la única càmera que ens queda ara…:(.

Caminar aquell dia va ser una mica una bogeria. Les condicions eren molt dolentes i fins i tot van tancar el camí posterior el refugi Grey pel fort vent. Hi havia poca gent pel camí, la majoria gent que feia el circuït complet i que hi estava obligat. Pocs frikis que ho feien purament per “plaer”. Això si, finalment vaig arribar al Refugi Grey i, després de fer un mos amb la parella xilenocatalana, vaig anar cap al mirador des d’on vaig poder veure la majestuosa glacera Grey.

Si l’anada va ser dura (en més d’una ocasió em vaig plantejar fer mitja volta), la tornada encara ho va ser més. Els pantalons antipluja de la Maÿlis només van ser eficaços durant els primers 90 minuts i estava completament moll. Només la jaqueta va aguantar bé, la resta, xop fins al moll de l’os.

Tot i així, vaig anar per feina i cap a les 14h ja estava de nou al campament. Allà, dinar calentet i a esperar el catamarà per creuar el llac i agafar el bus de tornada cap a “Puerto Natales”.

En principi, volíem caminar 5h el següent dia fins a l’administració del parc des d’on també es podia agafar el bus però veient que les previsions eren també de pluja, vam optar per marxar el mateix dia.

Així va acabar la nostra ruta per les Torres del Paine. La veritat és que, tot i ploure l’últim dia, vam tenir moltíssima sort amb el temps i vam poder veure perfectament les Torres i el “Valle del Francés”, un fet força inusual per que el més freqüent és que estiguin tapades pels núvols.

Després poca cosa. Trajecte de 20minuts en catamarà, bus cap al “Puerto Natales” i a dormir al mateix alberg on havíem estat anteriorment.

Per veure la resta de fotos, feu click a Torres del Paine

Torres del Paine

Premier jour : las Torres

Le parc national des Torres del Paine est le parc le plus visité d’Amérique Latine : environ 200 000 visiteurs par an. Bien que la saison haute soit plutôt de janvier à mars, nous savions que nous ne serions pas tous seuls à marcher ! J’ai beaucoup hésité à aller faire ce trekking, considérant que j’en avais déjà fait beaucoup pendant le voyage mais il m’aurait été difficile de trouver des personnes avec qui faire autre chose par là, car tout le monde va aux Torres del Paine. Donc si tout le monde y va, c’est sûrement que c’est beau !

Nous avons pris un bus à 7h30 du matin pour arriver au premier arrêt vers 9h. Vu que les 3 bus qui étaient partis de Puerto Natales étaient pleins, l’entrée au parc fut assez long : enregistrement, paiement, vidéo sur les règles du parc à regarder obligatoirement, etc. Nous avions décidé de faire le « W », un circuit en forme de W car on monte 3 vallées. Nous commencerions par ce côté-ci du parc, à la laguna Amarga. En effet, on nous avait dit « s’il fait beau, commencez par les Torres ». Le soleil brillant, c’est ce qu’on a fait. De plus, ça nous permettait de commencer par la montée la plus rude pour que les jours suivants soient plus tranquilles.

Nous sommes finalement partis vers 10h30 et nous avons commencé l’ascension vers les fameuses Torres. Ce sont les montagnes les plus connues du parc mais celui-ci comprend de nombreuses autres attractions comme des lacs, des glaciers, d’autres pics de granites, etc.

Nous sommes arrivés assez rapidement au campement « el Chileno », qui était payant, donc nous avons décidé de continuer au campement suivant, gratuit. On s’attendait à ce que ce soit juste un espace libre avec des toilettes sèches qui puent mais on a été agréablement surpris : des « guardaparques » nous ont accueillis et nous ont demandé de nous enregistrer. Puis nous avons découvert de nombreux emplacement au milieu de la forêt, donc protégés du vent terrible qui souffle là-bas, ainsi que des toilettes à chasse d’eau super propre. Il y avait également un petit préhaut qui offre un abris pour cuisiner. Il est interdit de faire du feu dans tout le parc ni d’utiliser du gaz en dehors des zones autorisées. Malheureusement, le parc a connu plusieurs incendits imparables à cause du vent donc les précautions prises sont très strictes. Et c’est plutôt bien car de nombreux visiteurs n’ont clairement pas l’habitude de la montagne et du trekking. On a dû aider 3 jeunes espagnols à monter leur tente car elle ne ressemblait à rien : je pense que c’était la première qu’ils montaient de leur vie ! 😀

Après avoir monté notre tente, nous avons parcouru la dernière montée qui nous séparait de la base des Torres. Au début, on était au milieu d’un bois donc c’était tranquille mais quand nous sommes sortis à découvert, le vent était terrible ! Il arrivait de face donc c’était parfois impossible d’avancer. Au bout d’une petite heure de marche, nous sommes arrivés à la base des Torres, là où s’est formée une lagune. C’était joli et nous avions vraiment de la chance pour le temps mais le vent était trop insupportable pour y rester plus de 20 minutes.

Nous sommes redescendus bien plus rapidement, le vent souvent dans le dos mais en faisant attention quand même car nous avions connu à Punta Arenas un Croate qui s’était cassé la jambe à cause du vent qui l’avait projeté contre une pierre.

Au campement, on a retrouvé un couple de Catalans qu’on avait rencontré au Chaltén. On s’entend tellement bien que si on commence à papoter, ça n’en finit plus ! Ils ont convaincu Francesc de remonter au même endroit le lendemain à 4h30 du matin pour voir le lever du soleil. Moi, j’étais loin d’être convaincue !

Second jour : d’une vallée à l’autre

Francesc s’est bien levé à 4h30 pour voir le soleil se lever sur les Tours. Moi, je suis restée dans la tente pour finir ma nuit bien au chaud. A 7h30, je me suis réveillée un peu paniquée : ça faisait 3h qu’il était parti ! Et si le vent l’avait fait tomber ? Quelques minutes plus tard, il revient et m’explique qu’il papotait avec le couple de Catalans et n’a pas vu le temps passer ! Forcément…

Petit déjeuner tranquille puis départ pour une longue journée de marche. Encore une fois, le beau temps était au rendez-vous mais avec le vent, il ne faisait pas trop chaud, juste comme il faut.

Le trajet de la journée nous emmenait d’une vallée à une autre et le tout en légère descente. Nous avions une belle vue sur des lacs bleus turquoises à gauche et sur « los Cuernos », d’autres pics de montagne à droite. Nous avons traversé de nombreux ruisseaux qui nous permettaient de ne jamais manquer d’eau… bien fraîche ! Pour le pic nic, nous nous sommes arrêtés près d’un ruisseau pour que j’y trempe les pieds : impossible de les laisser plus de 10 secondes dans l’eau mais ça faisait du bien !

Vers 16h, nous sommes arrivés à un campement payant, il nous restait encore une grosse heure avant le campement gratuit donc on a continué. A cette époque, la nuit tombe vers 23h donc on avait encore largement le temps d’arriver et de dîner à la lumière du jour.

Nous avons donc planté notre tente au campement « el Italiano » puis dormi après une bonne soupe.

Troisième jour : la vallée « El Francés »

Notre campement se situe à l’entrée de la Vallée appelée « Le Français ». On nous avait dit que c’était l’une des plus belles vallées du parc. Voyons ça.

Dès le départ, nous longeons un beau glacier sur notre gauche, c’est très joli. Il y avait beaucoup de nuages donc on ne pouvait pas voir toute la montagne mais il ne faisait pas froid. On continue la marche dans un bois puis on traverse une clairière qui n’a rien de naturel mais qui est le résultat d’un incendie.

Ce qui était bien ce jour-là, c’est que nous avions laisser le gros sac à dos dans la tente : bien plus facile et agréable de marcher léger !

Au bout de la vallée, on se retrouvait encerclé de montagne. Nous avons eu beaucoup de chance car tout s’est découvert lorsque nous sommes arrivés au mirador. Nous pouvions donc voir toutes les montagnes alentours ainsi que les lacs au fond : magnifique vue panoramique.

J’ai trouvé la descente un peu longue mais maintenant que j’avais un bon baton de marche, mes genous souffraient moins. Au campement, nous avons pris le déjeuner puis nous avons tout remballé pour repartir. Nous avions encore 2h30 de marche jusqu’au prochain et dernier campement : Paine Grande.

Le trajet, globalement en descente, était agréable, sauf lors des grosse rafales de vent. Nous avions à nouveau une belle vue sur le lac ainsi que sur « Los Cuernos ».

Chaque jour, nous trouvions les mêmes personnes sur le chemin : celles qui allaient au même rythme que nous. Nous nous sommes dit qu’il fallait vraiment leur parler le soir !

Le campement Paine Grande est payant mais dispose d’une cuisine fermée et de douches chaudes. Le soir, lorsque tout le monde se retrouvait dans la cuisine pour dîner, nous avons donc discuter avec nos co-marcheurs : une Chilienne, un couple d’Allemands et un couple composé d’un Chilien et d’une Catalane.

Le lendemain, le programme était de monter jusqu’au refuge « Grey » pour avoir une belle vue sur le glacier du même nom. Fatiguée, je ne savais pas si j’irais… je déciderais au réveil.

Quatrième jour : glacier Grey… ou pas

Il a plu pratiquement toute la nuit et les rafales de vent faisaient peur… mais notre tente a très bien tenue ! Ce n’était pas le cas de certaines qui n’étaient pas prévues pour ces conditions…

Au réveil, vu le temps (pluie et vent), j’ai laissé Francesc partir tout seul. Je suis allée traquillement dans la cuisine pour petit déjeuner et, au bout d’une demi heure, une québecoise est entrée : c’était son premier jour et elle était trempée, vraiment pas de chance pour le temps. Lorsque je lui ai dit que je restais là en attendant mon copain, elle s’est vite découragée à repartir et est restée avec moi.

On a passé la journée à discuter ensemble et avec un peu tous ceux qui passaient. Au début de la journée, lorsque j’expliquais ma décision de rester ici en attendant le retour de Francesc, les gens riaient et se moquaient gentiment de moi. Après quelques heures pourtant, plus personne ne se moquait de moi, bien au contraire, tout le monde me disait « tu as bien fait » !

Le temps n’était vraiment pas clément. Rien que pour passer de la cuisine aux toilettes j’ai failli tomber à cause du vent donc non, je n’ai pas regretté une seconde ma décision. En plus, j’ai passé une journée plutôt sympa à parler avec des gens du monde entier.

Francesc est revenu plus tôt que prévu (et oui, on dirait bien qu’il marche plus vite sans moi…) et on a décidé de prendre le bateau le soir même. En effet, pour repartir, il y avait deux possibilités : prendre un catamaran plutôt cher pour une demi-heure puis le bus, ou ormir une nouvelle nuit là puis marcher 5 heures jusqu’à un autre arrêt de bus. Pour économiser, nous avions pensé marcher les 5 heures le lendemain mais vu le temps (même chose prévue le lendemain), nous avons préféré payer pour être au sec.

Le retour s’est bien déroulé et nous avons même pu avoir une chambre matrimoniale à l’hostal ! 🙂

Pour voir toutes les photos, cliquez sur Torres del Paine

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *