Sudamerica

El Bolsón

El Bolsón est une petite ville qui a été fondée par des hippies dans les années 60-70 qui y ont trouvé un endroit au paysage magnifique et propice à l’agriculture.
A notre arrivée, on s’est trouvé un camping sympa pour y passer la nuit.

Premier jour

Après une grosse lessive au camping, nous sommes allés à l’office du tourisme pour qu’ils nous conseillent des choses à voir aux alentours de la ville. Entre autres trekkings de plusieurs jours, il y avait la possibilité de voir deux miradors proches de la ville : celui du Río Negro, la rivière d’à côté et celui de la « Cabeza del Indio », pour y voir un rocher en forme de visage d’Indien.

L’après-midi, nous avons décidé de faire l’excursion des 2 miradors car il nous restait peu de temps pour faire plus. Nous avons donc traversé la ville et nous sommes arrivés aux panneaux dont l’office du tourisme nous avait parlé : nous avions le choix entre une raide montée à gauche ou une ascension plus tranquille en passant par le quartier « Usina ». On a choisi la seconde option, en pensant redescendre par l’autre côté.

Le quartier à traverser avait l’air plus pauvre que le reste de la ville mais nous avons continué, en suivant les panneaux touristiques. Arrivés à l’entrée d’une forêt, nous avons demandé à un jeune qui en sortait si nous étions sur le bon chemin pour « la cabeza del Indio ». Il nous a répondu que oui donc nous avons continué.

Après la forêt, nous avons continué sur une piste qui amenait uniquement au mirador touristique donc qui était peu fréquentée. Au mirador, nous avons rencontré uniquement une famille de touristes. Après les photos rigolotes prises avec la tête d’indien, nous sommes redescendus pour aller à l’autre mirador.

Nous marchions tranquillement sur la piste qui séparait les deux miradors quand nous avons recroisé le jeune d’avant. Il s’était changé : il ne portait qu’un short et écoutait de la musique. Tout laissait croire qu’il faisait du jogging. Nous nous sommes croisés et, une seconde après, il est revenu en courant derrière nous en criant « donne-moi ton appareil photo » puis il s’est mis à tirer sur l’appareil photo réflexe de Francesc. Sur le moment, on n’a pas compris. Francesc lui a dit “mais qu’est-ce que tu fais ?” alors le jeune d’une quinzaine d’années a sorti un pistolet et il a dit à Francesc “donne-moi ton appareil photo ou je te tire une balle”. Francesc a tout juste réussi à enlever la carte mémoire pour garder les photos prises et lui a laissé l’appareil. Le jeune est parti en courant et a disparu dans la forêt. Nous avons retraversé la forêt derrière lui et, à la première maison, nous avons appelé la police. Ils sont venus en voiture à 3, nous ont écouté puis nous ont dit d’aller porter plainte au commisariat. Nous avions 45 minutes de marche pour y arriver. Nous n’avions vraiment pas l’impression que la police avait l’intention de faire quoi que ce soit… désolant.

Après environ 1 heure et demi passée au commissariat, nous sommes retournés au camping, vexés et un peu choqués. Deux minutes après, deux journalistes nous ont demandé une interview pour une radio, une chaîne de télévision locale et le journal le plus tiré de Patagonie. Assez étonnés, nous avons accepté. Vous pouvez voir la vidéo à la fin de l’article.

Deuxième jour

Le jour suivant, nous avions perdu toute motivation d’aller visiter d’autres lieux autour de la ville. Nous avons donc opté pour un bon réconfort : un barbecue dans le camping et une bonne bouteille de vin argentin.

A la boucherie du supermarché, les bouchers nous ont reconnu “et, c’est vous qui étiez à la télé ce matin”. Au moins, cette triste célébrité nous distrayait un peu et nous changeait les idées.

En parlant avec différentes personnes du village, nous avons appris que le quartier par lequel nous sommes passés n’est pas très fréquentable et qu’il y a 5 narcotrafiquants. Nous avons parlé avec la responsable de l’office du tourisme, pour qu’ils préviennent les futurs touristes et fassent en sorte que ceci ne se reproduise plus.

C’est le coeur assez gros d’avoir vécu notre séjour ainsi que nous avons quitté El Bolson le lendemain matin, essayant de ne plus penser à l’incident et de passer à autre chose.

Pou voir toutes les photos, cliquez sur El Bolsón.

El Bolsón

El Bolsón…per on començar aquesta entrada. Ja fa dies que hi vam estar (avui estem a 15 de desembre) i els records de la població no són massa positius. Tot i això, som-hi!

El Bolsón és una població uns 200km al sud de la turística Bariloche. És una localitat petita i força tranquil·la que es va popularitzar durant els anys 60-70 entre la comunitat hippie. En van venir d’arreu del món i, encara avui en dia, hi ha mostres del seu passat més alternatiu, solidàri, ecològic i comunitari. Entre altres coses, és la única localitat Argentina en declarar-se anti-nuclear i a favor de l’agricultura ecològica.

A Bolsón hi vam anar per fer algunes excursions pel seu magnífic entorn i relaxar-nos en aquest ambient més alternatiu que, entre altres atractius, té un bon nombre de cervesaries artesanes de reconeguda qualitat.

El bus ens va deixar cap al vespre i, després de consultar diverses alternatives on allotjar-nos, ens vam decidir pel càmping. Magnífiques instal·lacions, bona ubicació, WiFi…tot el que podíem demanar.

L’endemà al matí vam decidir anar a la oficina de turisme i preguntar les activitats a realitzar. A la mateixa oficina hi havia informació sobre el parc natural i les activitats de muntanya a fer. La zona és famosa entre excursionistes, amants de la BTT, alpinistes i té infinites possibilitats. Entre les activitats més populars: una travessa de 7 dies dormint a refugis de muntanya.

Amb tota la informació sota el braç, vam decidir començar les activitats per una petita passejada a un mirador proper de la ciutat. S’anomenava mirador de “La Cabeza del Indio” per que, des d’allà, es podia observar una roca amb una forma de cara humana.

Seguint les indicacions de la noia de la oficina de turisme, vam anar cap allà. El camí estava ben senyalitzat i va ser fàcil anar-hi. En creuar el pont, hi havia un parell d’alternatives: anar per una forta pujada o creuar un barri. Nosaltres ens vam decantar per la segona i vam dir-nos que ja prendríem l’altre camí de baixada.

La veritat és que creuant el barri vam veure que era una zona molt més pobre que lar esta de la ciutat. Les vivendes es veien més senzilles, els cotxes més vells… però vam seguir pujant.

Ja apunt d’arribar al bosc on començava el sender cap al mirador ens vam creuar amb un noi. Vam aprofitar per demanar-li si anàvem en bona direcció i ens va dir que si, que el mirador estava tot just creuat el bosc.

El camí pel bosc era força empinat però al cap d’una estona vam arribar a una pista més ample que duia directament al mirador. Allà vam fer algunes fotos tontes jugant amb la cara de l’indi i vam començar el camí de retorn.

Mentre estàvem caminant tranquil·lament per la pista ens vam tornar a creuar el noi que havíem vist al pujar. Anava només amb uns shorts vermells, sense samarreta i escoltava música. Semblava que estava fent esport. El vam tornar a saludar però ell ni ens va respondre. Tenia una cara de mala llet que fins i tot la Maÿlis m’ho va comentar.

Al cap d’uns 10 segons, sento que el m’estiren la cinta de la càmera. Era el noi. Ell cridant m’anava dient: “dame la cámara, dame la cámara”. Jo al principi no me’l vaig prendre seriosament i li deia “qué dices, vete. El noi no parava d’estirar-me la cinta per endur-se la càmera però jo no li donava pas. De cop i volta però, el noi es treu una pistola que portava amagada entre la samarreta que aguantava a la cintura i em diu: “dame la cámara o te pego un tiro”. Ep! Aquí les coses van ser diferents. La veritat és que no em vaig espantar massa per que vaig tenir la sensació que era un “niñato” amb una arma falsa, tot i això, vaig decidir donar-li la càmera, això si, no abans de treure-li la targeta de memòria. En un moment que em va mal encara quan el recordo, vaig deixar anar la càmera i ell va corre cap al bosc.

Última foto amb la reflex... :(

El que vaig fer ràpidament és agafar un parell de pedres i anar rere ell però després d’escoltar la Maÿlis plorant i pensar-ho millor vaig pensar que no valia córrer el risc. No sé per quin motiu, il·lús de mi, pensava que acabaríem recuperant la càmera. No sé dir ben be perquè, peòr tenia aquesta sensació.

Vaig intentar tranquilitzar la Maÿlis i, amb les pedres a la butxaca, vam anar pel camí per on ell havia marxat cap al poble.

Un cop vam ser al barri, vam demanar a les cases si havien vist passar un noi corrent. Res. Ho vam explicar i ens van deixar trucar a la policia. La policia va venir però pràcticament no va fer res. Ni tant sols va interrogar un noi que sortia del bosc amb una motxilla molt semblant a a que portava el noi que ens havia robat el primer cop que l’havíem vist. Tot i dir-li que era molt sospitós i que podrien estar “compintxats”,no van fer res i el van deixar marxar tranquil·lament. Ens van dir que l’anirien a buscar però és evident que mai el podrien reconèixer sense nosaltres. Tot ií aix,ells van marxar i ens van deixar allà sols. Enmig del barri on ens havíen robat per que anéssim a la comisaria a fer la denuncia. 40 minuts de passejada un altre cop pel barri. No gaire normal si t’acaben d’atractar, no?
Allà vam fer la denúncia pertinent, més que res per tenir-la de cara a l’assegurança i, 5 minuts després d’arribar al càmping, dos periodistes van venir a demanar-nos si volíem fer una entrevista i explicar el que havia passat.

Incrèdul de com se’n havien assebentat, els hi vaig preguntar però es van negar a respondre’m en les tres ocasions que ho vaig fer. Més tard vaig saber que tenen el telèfon de la policia i els bombers punxats, gairebé res.

Bé, no m’enrotllo més sobre el cas de l’atracament. En el post ja veureu els links amb les notícies al diaris on vam sortir (portada al diari de més tirada de la Patagònia) i el vídeo-entrevista on ho expliquem tot. Per unes hores, tristament vam ser les estrelles del Bolsón.

L’estada al Bolsón va acabar aquí. Se’ns van treure les ganes de fer res més. Tot i això vam anar a sopar a la cerveseria El Bolsón i l’endemà vam fer un “asado” nosaltres mateixos al càmping. Com anècdota, al comprar la carn al super, la gent ens coneixia per que ens havien vist a les notícies de la tele.

Després d’aquesta trista experiència,vam continuar el viatge cap a Esquel i el Chaltén, però això ja serà una altra entrada.

Link a la notícia d’un diari local (amb vídeo) –> http://www.noticiasdelbolson.com.ar/2013/11/robo-mano-armada-en-el-bolson.html

Link a la notícia del diari de més tirada de la Patagònia –> http://www.rionegro.com.ar/diario/a-punta-de-pistola-asaltaron-a-dos-turistas-europeos-1389413-9521-nota_cordillera.aspx

Vídeo entrevista de l’atracament

Per veure la resta de fotos, feu click a El Bolsón. La foto num. 18 és la última amb la reflex, 10 segons abans que me la robessin :(.

San Carlos de Bariloche i ruta dels 7 llacs (Argentina!!!)

Dia I
Després de deixar el cotxe que havíem llogat i de fer una última nit a Puerto Varas. L’endemà vam agafar un bus cap a San Carlos de Bariloche (d’ara endavant, Bariloche a seques), la principal població de la zona de “Los Siete Lagos” d’Argentina.

El trajecte en bus dura unes 7 hores i passa per llocs increïbles. Comença vorejant llacs xilens amb vistes de volcans com l’Osorno. Després, s’enfila Andes amunt per creuar per un port de muntanya (estava nevant quan hi vam passar). Posteriorment comença el descens i, després de fer els tràmits pertinents a les duanes xilena i argentina, s’arriba a la zona de “Los Siete Lagos” argentina. Un cop a Argentina, el bus voreja el llac Nahuel Huapi, el més gran de la regió i on van la majoria d’autobusus turístics de Bariloche. Nosaltres, fent el trajecte per aquest pas fronterer, ja el vam veure des d’un autobús “normal”. Perfecte.

El primer que vam fer a Bariloche va ser informar-nos sobre les activitats a fer. La ciutat es troba ben bé al mig del Parc Nacional de Bariloche, una meca de l’esquí a Argentina i un excel·lent lloc per fer excursions per la muntanya. La zona és espectacular. Hi ha moltíssims llacs, pics nevats, valls frondoses plenes de vegetació, cascades… en fi, un paradís pels amants de la naturalesa. La ciutat en si, tot i ser molt turística, no està del tot malament tot i que s’està popularitzant molt entre els estudiants per anar-hi a fer setmanes blanques i viatges de fi de curs i és plena de pubs i discoteques. Mentre es mantingui així i no acabi com un Lloret, va bé.

Un cop informats de les excursions a fer, vam anar cap a buscar allotjament. Ben aprop del centre de la ciutat hi ha diversos càmpings i nosaltres ens vam decidir per un que estava un pèl més allunyat però ben aprop de l’excursió que volíem fer l’endemà. Dit i fit, bus urbà, carretera de sorra i cap allà.

El càmping era força bàsic però la parella que el portava molt amable i de seguida es vam sentir com a casa. A més a més, tenia un alberg amb WiFi on podíem connectar-nos, perfecte. Això si, feia un fred que pelava. El dia abans havia estat nevant a les muntanyes properes i per la nit havien estat a menys 0. Amb aquestes perspectives, vam decidir demanar unes mantes suplementàries per no passar fred durant la nit.

El dia va tenir poca cosa més. Un sopar ràpid i cap a dormir. L’endemà teníem una excursió força llarga fins al Refugi Frey, meca dels escaladors de la zona i que ens havíen dit que tenia unes vistes espectaculars de les muntanyes del voltant.

Dia II

El segon dia ens vam llevar força aviat per fer un esmorzar contundent que ens permetés afrontar amb garanties l’excursió del dia. Ara bé, enlloc de pujar i baixar pel mateix lloc, vam decidir anar en autobús al Cerro Catedral, la principal estació d’esquí de la zona. Des d’allà, el camí s’enfilava mica en mica cap a les valls altes. Al principi era suau però mica en mica el camí es va fer més dur. En total vam estar unes 4,5h de pujada contínua fins arribar al llac Toncek.

A la vora del mateix llac hi ha el refugi Grey on centenars d’escladors hi van any rere any per escalar les moltíssimes vies d’escalada que hi ha a la zona. Nosaltres vam descansar una mica sota l’escalfor d’un solet molt agradable, vam dinar i tornada cap al càmping.

Al cap d’unes 4h ja érem a baix. Al poble vam aprofitar per comprar 4 coses per fer el sopar i anar cap a dormir. L’endemà teníem previst llogar un cotxe i fer la ruta dels 7 llacs. Abans però, vam aprofitar per canviar dòlars per pesos argentins. A l’Argentina, degut a la gran inflació que tenen i a la poca confiança que els locals tenen en la seva moneda, hi ha un mercat negre de compra de dòlars molt important. A molts llocs, et pregunten si vols canviar dòlars per pesos i, enlloc d’utilitzar el canvi oficial (uns 5 pesos per dòlar), el compren a 9 o fins i tot a 10 i 11 pesos per dòlar. Aquest dòlar “paral·lel” s’anomena “blue dòlar” i fins i tot té una cotització “oficial” que es pot consultar per Internet. El propietari del càmping volia tenir dòlars i ens els va comprar a 9.5. Negoci rodó per que significa que les coses ens surten gairebé a la meitat de preu ;).

Dia III
Després de voltar per Bariloche buscant una agència barata on llogar un cotxe, vam trobar-ne una que ens oferia un preu força raonable. Tot i així, vam tenir molts problemes alhora de fer el pagament del dipòsit de seguretat. No acceptaven les targetes, ens havíem de posar en contacte personalment amb el banc…total, que enlloc de sortir al matí vam acabar sortint a primera hora de la tarda. Abans però, vam canviar uns quants dòlars a una botiga que també els comprovava a 9.5.

Un cop al Clio, vam començar la ruta per la zona dels llacs argentina. Vam decidir fer el trajecte Bariloche – San Martín de los Andes per una ruta menys convencional per tal d’evitar el major nombre de turistes possibles. La ruta, sense asfaltar, ens vam permetre veure una infinitat de petits llacs, boscos i llogarrets que no arribaven ni a les 15 cases. Força bonic tot plegat. Això si, degut a la poca velocitat que podíem circular, vam arribar força tard al nostre destí.

San Martín de los Andes és una localitat purament turística. A l’hivern els argentins hi van per esquiar i practicar altres esports d’hivern i a l’estiu és una bonica localitat a la vora d’un llac espectacular.

Després de voltar força estona i buscar un allotjament econòmic, vam trobar un petit B&B que s’adaptava a les nostres preferències. Al ser turístic, hi ha pocs allotjaments econòmics i vam acabar pagant el doble que en els altres llocs.

Després d’instal·lar-nos al B&B, vam anar cap a sopar. Teníem ganes de sopar a un restaurant després de uns quants dies de sangus i, com teníem un 20% de descompte d’un restaurant, vam decidir anar a veure què tal. El restaurant era força maco, es veia amb classe, elegant i fins i tot tenien espectacle de tango en directe. Pensàvem que seria força car però, després de consultar la carta, vam veure que menjar a restaurant a l’Argentina és força econòmic. Així com els preus de supermercat són força similars als europeus, no passa el mateix als restaurants. Com ens faltava poc per decidir-nos, ens hi vam quedar.

Jo vaig optar per fer un “asado argentino”. Tant sentir parlar de la qualitat de la carn argentina i dels seus “asados”, tenia ganes de provar-la i la Maÿlis va optar per una especialitat de la zona: carn de cérvol.

Si us he de ser franc, la meva barbacoa va ser un desastre. La carn estava dura, el gust no era massa bo…decepció total. Haurem d’esperar per veure si és cosa d’un restaurant o bé que la fama de la carn argentina és una exageració a la italiana.

El que si que va estar bé va ser el vi. Com a Xile, aquí es poden trobar vins molt bons a preus realment econòmics. Com a la Maÿlis no li agrada el negre i jo en volia per acompanyar la carn, vam preguntar si ens podíem endur les dues botelles en el cas de no acabar-les. No ens van posar cap problema, així que una de blanc i una de negre :).

Pel retorn a Bariloche, vam optar per la ruta asfaltada per poder veure la resta de llacs que ens faltaven. No recordo quants en vam arribar a veure per que vam fer vàries parades per desviar-nos i veure’n de petits. Això si, després de fer uns 500km, la zona que em va agradar més va ser la més propera a Bariloche… Les vistes des del mirador del “Circuito Chico” eren simplement espectaculars i no és d’estranyar que sigui la ubicació de l’hotel més car i famós de tot l’Argentina.

Quan vam llogar el cotxe, apart dels problemes amb la targeta, també van ser força estrictes amb el tema dels kms, indicant-nos que ens penalitzarien per cada km que féssim de més. En principi teníem 200km per dia i nosaltres vam decidir pagar més i poder-ne fer 500km en dos dies. Tot i així, ens van comentar que, pel que volíem fer, ens passaríem de kms. Al retornar el cotxe, el comptaquilòmetres parcial marcava 498km. Genial! 😉

El que quedava de tarda el vam dedicar a comprar 4 coses, entre elles un bon sac de dormir per les fredes nits de la Patagonia i el bitllet d’autobús cap al Bolsón. Propera destinació i únicament separada de Bariloche per poc més de 200km.

Per veure la resta de fotos, clickeu a Bariloche i a Ruta 7 lagos

San Carlos de Bariloche et route des 7 lacs

Premier jour
Après une nouvelle nuit à Puerto Varas, nous avons pris le bus pour l’Argentine. Il nous a fallu faire un sacré détour pour traverser les Andes puisque l’option « tout droit » en bus et bateaux était trop chère (voir article sur Puerto Varas et le lac). Le paysage était très joli pendant le trajet, surtout la fin, au bord du lac Nahuel Huapi, et le passage de la frontière s’est fait sans trop de difficultés. Nous quittions le Chili en sachant qu’on y retournerait un peu plus tard.

Dès notre arrivée à San Carlos de Bariloche (ou Bariloche), nous reconnaissions l’accent argentin, bien différent du chilien et si spécifique. Non seulement l’accent est particulier, mais l’orthographe de certaines conjugaisons et certains mots changent. Mais ce sont des détails, on se comprend très bien.

A notre arrivée, nous sommes allés nous renseigner à l’office du tourisme et au bureau des parcs nationaux (qui ont des informations différentes à donner, super pratique) et nous avons décidé ce que nous ferions les prochains jours. Nous avons opté pour un camping un peu plus éloigné de la ville qui nous permettrait de faire une excursion dans le « cerro Catedral ». Très bien accueillis et plus ou moins isolés du vent glacial, nous avons passé notre première nuit.

Second jour

Le matin, nous avons pris un bus qui amenait jusqu’à la station de ski à présent fermée du « cerro Catedral » puis nous avons commencé notre balade. Les deux premières heures, le chemin était plat, tranquille. Ensuite, ça a commencé à bien monter jusqu’au « Refugio Frey », au bord du lac Toncek. En haut, c’était joli et le soleil était agréable lorsqu’on s’abritait du vent. On pouvait observer des personnes escaladant les murs de roche surplombant le lac.

Puis nous sommes redescendus par un autre chemin, du côté du lac Gutiérrez. La journée fut épuisante et heureusement, le camping disposait aussi d’une partie auberge dans laquelle on pouvait se réchauffer et utiliser internet. On avait également louer des couvertures pour ne pas avoir froid sous la tente, bien utiles !

Troisième jour
Le jour suivant, nous voulions louer une voiture pour faire le tour des 7 lacs. Nous avons perdu un temps incroyable en revenant du camping en ville, en cherchant différentes options pour comparer les prix de location de voiture et enfin, dans l’agence que nous avions choisi, ils n’arrivaient pas à bloquer l’équivalent de 600 € sur aucune de nos 5 cartes bleues. J’ai finalement dû appeler ma banque (heureusement super efficaces, vive ING) par skype pour qu’on puisse partir avec la voiture. L’autre souci était que toutes les agences louaient pour un nombre défini de jours (normal) mais aussi de kilomètres. Le plus « amusant », c’est que le nombre de kilomètres proposés dans l’offre normale, ne permettait pas de faire la route des 7 lacs, qui est pourtant la route la plus « classique ». Bref, on a loué une voiture en Argentine.

Donc on est parti faire la route des 7 lacs. Nous sommes arrivés jusqu’à San Martin de los Andes en passant par une petite route et en nous arrêtant au bord de jolis lacs venteux. Le soir, nous avons trouvé une chambre et nous sommes allés au restaurant. L’idée était de goûter les spécialités de la région comme le sanglier ou le cerf. C’est donc ce que j’ai fait (ragoût de cerf) pendant que Francesc goûtait à la fameuse « parrillada » argentine (un barbecue). J’ai bien aimé mon plat mais nous avons été vraiment déçus par la parrillada… Ce sera pour une autre fois ! Le repas a été animé par des chansons argentines et des danses de tango, sympa !

Le lendemain, nous avons continué la route mais dans l’autre sens, pour arriver à Bariloche. Arrivés là-bas, nous avons compté les kilomètres effectués et il nous restait pile poil pour faire un petit circuit de l’autre côté de la ville. Et c’est à ce moment-là que nous avons vu la plus belle vue : une vue panoramique sur différents lacs, c’était magnifique. On s’est un peu demandé pourquoi on était allé si loin alors que le plus beau était juste à côté !

Au final, on a rendu la voiture avec juste 2 kilomètres de moins que ce que nous avions payé ! La classe, ou quoi ?

En fin d’après-midi, nous partions prendre un bus pour El Bolsón.

Pour voir toutes les photos, cliquez sur Bariloche et Ruta 7 lagos

Chiloé

A environ une heure de route de Puerto Montt sur une autoroute en construction, nous prenions le ferry pour l’île de Chiloé. En une vingtaine de minutes, nous arrivions.

Chiloé est un archipel duquel l’île principal fait 180 km de long et 50 km de large. Du fait de son isolement du continent, la culture s’y est développé de manière légèrement différente : les Chilotes ont une mythologie propre et sont très religieux, on trouve une à deux églises dans chaque petit village, plus de 400 en tout. Le paysage et la végétation sont également différents : il pleut beaucoup, c’est vert et ça fait penser à la Grande Bretagne. Même Darwin, venu pour étudier la végétation de l’île, a dit « il y a peu d’endroits au monde où il pleut plus qu’ici ».

Après avoir débarqués au nord de l’île, nous sommes allés directement au point le plus au sud que nous voulions visiter : aux portes du parc national Chiloé. Nous y avons trouvé une chambre d’hôtes dans une maison assez spéciale : la personne qui nous a accueilli nous parlait d’une propriétaire que nous n’avons jamais vu et était super raciste envers l’autre employée qui était indigenne. Bref, nous avons parlé avec elle parce qu’on était obligé mais nous sommes partis le plus vite possible le lendemain matin.

Le lendemain matin, il pleuvait, forcément. Nous sommes malgré tout allés au parc national qui était sympa, avec un mini musée parlant de la végétation et la faune du coin. Par exemple, ici il y a des cygnes à tête noire ! Original, non ?

En sortant du parc, nous sommes allés à Castro, la capitale de Chiloé et nous nous sommes rendus compte que la pluie était localisée vers le parc et le Pacifique. C’est donc sous le soleil et le vent que nous sommes allés manger au port de Castro, dans un restaurant caché derrière le marché. Francesc a goûté le plat typique de l’île, le curanto, un mélange de pommes de terre, fruits de mer (tous énormes), de viande (poulet, porc) et de saucisses. Traditionnellement, il se fait à la vapeur dans de grandes feuilles. Moi j’ai mangé un savoureux saumon fourré de fromage et saucisse.

Le ventre plein, nous avons continué notre route après avoir pris plusieurs photos de l’extravagante église de Castro. A Dalcahue, nous avons pris un autre petit ferry pour l’île Quinchao. Là, nous nous sommes baladés pour voir les principales églises de l’île, dont celle d’Achao qui est la plus ancienne de Chiloé.

De retour sur l’île principale, nous avons commencé les chemins de terre pour aller jusqu’à San Juan dont l’église est classée au Patrimoine de l’Unesco (comme 15 autres). Devant l’église, nous avons trouvé « l’hospedaje Elisabeth » où nous avons été fort bien accueillis. L’homme de la maison, un viel homme sans dents de devant, nous a tapé la causette toute la soirée. Avec l’accent et le manque de dents, j’avais parfois du mal à le comprendre mais Francesc lui a fait la conversation convenablement. De la vie à Chiloé à l’économie du Chili en passant par le foot, la soirée s’est prolongée jusqu’à tard.

Le lendemain, la propriétaire nous a offert un petit-déjeuner avec des oeufs du jardin, du vrai lait de vache et du pain, du beurre et de la confiture tous faits maison. Un régal !

Nous devions rendre la voiture à 13h30 à Puerto Varas donc nous n’avons pas trop traîné. Nous sommes quand même allés voir l’église de Tenaún puis nous avons remontés la route non goudronnée jusqu’au ferry. Nous avons dû faire vite pour arriver à 13h20 à l’agence de location de voiture. Ouf !

Pour voir toutes les photos, cliquez sur Chiloé

Chiloé

Dia I
Chiloé és un lloc especial. Format per un arxipèlag de més de 40 illes és una de les zones més interessants de tot Xile per diverses raons. Tradicionalment, els habitants de Chiloé han estat sempre en discrepància amb els de terra ferma. Per exemple, quan van començar les revoltes contra els espanyols a terra ferma, els habitants de Chiloé s’hi van desentendre una mica i van continuar donant suport als conquistadors. De fet, Chiloé va ser espanyol durant diversos anys posteriors a la independència del país. En l’actualitat, també són molt crítics amb la política de Santiago i, sobretot, amb els governs d’esquerres. El fet d’estar relativament “aïllats” ha creat un caràcter i una cultura pròpia més tradicional i catòlica que la resta i amb una mitologia única i pròpia de la zona.

Molts experts diuen que aquest caràcter és el resultat de l’herència dels jesuïtes que van poblar aquesta zona i que, per atemorir el poble, van inventar un conjunt de sers diabòlics que amb els anys han passat a formar part de la mitologia chiloita.

Una altra conseqüència dels jesuïtes són les esglésies. Chiloé té més de 400 esglésies, totes elles construïdes de fusta sense utilitzar claus. Són una autèntica passada i el principal reclam turístic des de que l’Unesco en declarés 16 com a patrimoni de la humanitat.

Dia II

Nosaltres vam començar la visita de l’illa principal (180km de longitud i 50km d’amplitud) fer una petita excursió pel Parc Nacional de Chiloé. Com bé va dir Darwin, plovia sense parar però això no ens va desmotivar per seguir amb la visita. És un parc força ben cuidat i on es poden observar diversos ecosistemes, des dels que hi ha al costat dels llacs d’aigua dolça com els que es formen al costat de la costa del pacífic. Entre altres coses, vam veure dunes de sorra gegants cobertes totalment per vegetació.

Després de la ruta pel parc vam fer rumb cap a Castro, capital de Chiloé.

Castro és famós per la seva església i pels palafitos o el que és el mateix, cases construïdes sobre pilons de fusta a sobre l’aigua del mar.


Tot i ser una població petita, a Castro es respira que s’està a la capital. Té comerços, bars, restaurants, mercats i més trànsit que qualsevol altre lloc de tot Chiloé. De fet, tota la zona central del municipi és de pagament, en plan zona blava. Increïble.

L’església mereix un capitol apart. El fet que estigui construïda de fusta i sense utilitzar claus no és quan un n’observa els colors: groc plàtan, lila, vermell i blanc. La veritat és que em vaig haver de fregar els ulls per que semblava que estiguéssim a Disneyland enlloc de la plaça principal de Castro. Tot i que una mica extravagants, em van agradar els colors i del que estic segur, és que molts més nens petits voldran entrar a l’església de Castro que a qualsevol de les nostres.

Passejant una mica per la ciutat se’ns va fer la hora de dinar i vam decidir anar a un palafito a provar el famós curanto. És un plat típic de Chiloé i una de les seves altres atraccions turístiques. Consisteix en una combinació de productes de mar i terra. Principalment musclos, cholos, una mena de musclos autòcton d’aquí, cloïsses (aquí són gegants), peix fumat, carn de porc fumada, botifarra, vedella i pollastre. La combinació és simplement deliciosa i un dels sabors més diferents que he tastat mai. Tradicionalment es cuina a la platja, cavant un sot a terra on s’hi fa un foc. Quan hi ha suficients brases, s’hi posen pedres sobre les quals es posa l’olla amb tots els ingredients. Finalment es tapa l’olla amb unes fulles de pangues i es cobreix de sorra de nou. Avui en dia encara hi ha llocs on el cuines de manera tradicional i és tot un esdeveniment. Tot el poble col•labora en la preparació del plat i durant la seva cocció es passen les hores fent un vinet, xerrant, etc. Chiloé és una terra encara força aïllada de la resta i la gent conserva un esperit de col•laboració difícil de trobar en altres llocs. Per exemple, per moltes coses no s’utilitzen els diners. S’intercanvien productes, serveis i es fa bona la dita d’avui per mi demà per tu.

Si us interessa conèixer una mica més l’estil de vida i les costums de Chiloé, us recomano el llibre “El cuaderno de Maya”, d’Isabel Allende. Jo me’l vaig posar a llegir sense saber que passava allà dies després i m’ha fet força gràcia veure com descriu l’estil de vida de Chiloé ;).

Amb la panxa ben plena d’una mescla curiosa de i peix vam continuar el viatge. El nostre objectiu era visitar el màxim nombre d’esglésies patrimoni de la humanitat. La majoria d’elles estan localitzades a un conjunt d’illes situades a l’est de l’illa principal.

El primer que vam fer va ser anar cap a Quinchao, la illa que té l’església més antiga. Un curt ferry des de Dalcahue ens va portar a la illa on, a part de la més antiga, vam visitar-ne 3 més.

A Dalcahue també vam visitar una església patrimoni de la humanitat però estava en obres i només vam poder veure el campanar. Després vam posar rumb a San Juan on hi havia una de les altres 16 esglésies “must see”. Se’ns va fer de nit i, després de veure que no hi havia càmpings al voltant, vam preguntar on podíem passar la nit. Per sort, la mestressa d’Hospedaje Elisabeth ens va fer un bon descompte i ens va acollir a casa seva com si fóssim de la seva família. Per mi, passar la nit allà va ser un dels millors moments del viatge. Allà vaig respirar l’estil de vida pausat i aïllat dels habitants de Chiloé. A la terrassa, observant els cignes de coll negre autòctons d’aquesta zona, vam estar petant la xerrada amb el pare de l’Elisabeth, un home d’uns 80 anys que continuava llevant-se ben d’hora per anar a treballar la terra, recollir marisc de la platja i fer les tasques necessàries per tirar la casa endavant. L’Elisabeth, apart de portar la casa, s’encarregava de fer pà casolà, melmelades, mantega, fumar menjar, etc.

Ens van deixar utilitzar la seva cuina i l’endemà al matí ens van preparar un esmorzar que, inicialment, no teníem inclòs. Per mi va ser una de les millors experiències del viatge, d’aquestes que recordes per haver intimat amb gent local, coneixent les seves tradicions i entrant en la seva vida quotidiana. Una de les poques ocasions en tot el viatge que hem pogut sortir una mica del circuït turístic habitual pel que ens movem.

Dia III
L’últim dia a Chiloé el vam dedicar a visitar la costa nord-est de l’illa principal. Entre esglésies de fusta vam veure petits pobles pescadors, platges desertes i prats verds que recordaven el Regle Unit. Tota la ruta era per pista de sorra no asfaltada, motiu pel qual ens vam creuar amb molts pocs cotxes, fet que va fer que l’experiència de la visita turística fos més gratificant.

La veritat és que el record de Chiloé és força positiu. Quan vam arribar, em va decebre una mica. Tothom ens en havia parlat molt bé, explicant que era una terra molt aïllada i diferent de la resta però venint del ferry i seguint la ruta principal un no tenia aquesta sensació. To va canviar després de l’experiència a San Juan i de la ruta per la costa est on, per fi, vam poder veure una petita part del que Chiloé amaga. Posteriorment, i després de llegir el llibre de l’Isabel Allende, he entès una mica més coses que la ràpida visita van fer que em passessin per alt i que ajuden a millorar el record d’aquesta illa especial.

Per veure la resta de fotos, clickeu a Chiloé

Ruta al voltant del llac Llanquihue

Dia I
Puerto Varas és una localitat precisosa ubicada a la vora del llac Llanquihue. És famosa per la immigració alemana que va venir fugint d’una situació de crisi al seu país d’orígen i com a resposta a la crida del givern xilè d’immigrants treballadors. Es diu que Xile va demanar que ciutadans alemans pobléssin les regions del sud per tal d’inculcar una filosofia de treball i rigor i per minimitzar el poder i control que tenia la població “mapuche” de la zona. No sé si la metodologia va arrelar, el que si que van deixar són múltiples rastres de cultura alemana. L’arquitectura de les cases és típicament centreuropea, la gastronomia, els noms, la decoració…en definitiva, tot fa pensar que s’està a Alemania o Austria enlloc del sud de Xile. Curiós.

A les fotos ja veureu l’arquitectura tìpicament alemana i la gastronomia típica de la zona consiteix en salsitxes tipus frankurt, cervesa i kunchen, pastissos alemans que tenen com a base l’ús de la mantega.

El pla pel primer dia era dona la volta al llac Llanquihue. Havíem intentat llogar una furgoneta equipada per fer això i visitar l’illa de Chiloè però malauradament no hi havia furgonetes disponibles. Aquí encara no es porta gaire això de llogar furgonetes equipades, cosa extranya ja que és un país excel·lent per visitar en vehicle. Personalment, crec que d’aquí pocs anys, Xile i Argentina seran com Australia o Nova Zelanda, on llogar “furgos” equipades és molt comú. A mode d’exemple, la companyia amb la que volíem reservar la furgo, és australiana i fa només un mes que havia començar el negoci aquí.

Com no teníem furgoneta, vam decidir llogar un cotxe normal. Vam demanar pel més barat, resultat? Un Chevrolet Spark o l’ou o iogurt, com el vam batejar nosaltres.

Pel que el necessitavem, més que suficient. Vam negociar una bona rebaixa amb el de la botiga d’esports on el vam llogar i vam decidir quedar-nos’el 3 dies complets i fer la ruta al llac i la ruta per l’illa de Chiloé.

Així doncs, després de fer la compra de totes les provisones pels dies al supermercat de Puerto Varas, vam començar a fer la ruta al voltant del llac.

Al voltant del llac hi ha alguns poblets però sobretot granges i xalets d’immigrants alemanys que van fer fortuna. Tota la zona és realment encantadora i les cases, estil 100% alpines de fusta, jardins i balcons plens de flors, etc. Elisenda, apunta’t aquesta zona per que és totalment per tu.

El primer poblet on vam parar va ser Frutillar. Tot i que és força petit, té un teatre famós internacionalment a la vora del llac. Allí s’hi fan obres de teatre, ballet i òpera. El van construir literament sobre el llac i la veritat és que la seva ubicació és impressionant.

Allí vam fer els nostres “sangus” diaris i vam menjar-los tot mirant el llac amb el volcà Osorno al fons: espectacular. El volcà Osorno és calcat al Villarica: forma cònica perfecta, neu a la part superior, ubicat al costat d’un llac… la diferència és que no està actiu. A diferència del Villarica, als peus del volcà Osorno hi ha més de 40 minivolcans que actuen d’escapatòria dels gasos i lava en casos d’erupció.

Després de passejar pel fantàstic passeig del poble plè de flors de tots els colors, vam decidir anar a provar els “kuchen”. Els kuchen són pastissos de mantega amb fruites i són “típics” d’aquesta zona. En realitat, com el seu nom indica, són d’origen alemany però com aquí tots els habitants que hi havia eren alemanys, doncs s’han convertit en una de les coses típiques de la regió.

Vam decidir provar-les a KuchenLaden, una petita pastisseria on feien els pastissos totalment artesanals. La veritat és que estaven boníssimes, ara bé, una autèntica bomba de sucre i no apte per aquells/es que volen mantenir la línia. Nosaltres vam optar per una de gerds, una de formatge i un pastís (no kuchen) d’anous amb dolç de llet. Brutals!.

Després de pujar els nostres nivells de sucre, vam continuar la ruta. A Frutillar s’acabava la ruta asfaltada, així que la resta va ser per una pista de terra. La veritat és que em va sorprendre no trobar gaires turistes per que la zona és una de les més maques que he vist mai. Com el Villarica, l’Osorno em va atrapar i no podia parar de fer-li fotos. De nou, vam tenir molta sort amb el temps i feia un sol perfecte per poder gaudir de la ruta i fer fotos a tort i a dret.

La resta de la ruta va ser més del mateix, casetes, granges, vistes magnífiques del llac i el volcà, etc. fins arribar a la pista que portava al volcà Osorno. Allà hi ha una petita estació d’esquí i es pot arribar en cotxe força amunt. Nosaltres vam decidir pujar per veure de ben aprop el volcà i veure les vistes des de dalt.

Per l’Osorno vam fer fotos del llac i vam veure un dels 40 mini volcans que hi ha al seu voltant. Va fer gràcia veure un minicràter i poder-s’hi passejar lliurament.

Després vam enfilar el camí cap a Petrohué. Petrohué és una mini-mini població de 4 cases que s’ha fet famosa últimament per ser on s’embarca per primer cop per fer el “Cruce de los lagos”. El “Cruce de los Lagos” és un pas fronterer entre Xile i Argentina que combina autobús i 2 catamarans per creuar el “Lago de todos los Santos” i el “Nahuel Haipi”. A nosaltres ens feia gràcia passar a Argentina així però el preu era prohibitiu, gairebé 300 dòlars americans per persona. Serà que no. És car per que només hi ha una empresa que faci el trajecte en vaixell i per que s’ha popularitzat entre gent benestant, sobretot jubilats benestants. Com nosaltres no ens volíem perdre la oportunitat de veure aquest meravellós lloc, hi vam anar en cotxe..

A Petrohuè hi ha un hotel de luxe, un càmping municipal i un parell de càmpings mig lliures. Nosaltres vam decidir anar a un d’aquests mig lliures per que ens l’havien recomanat a Puerto Varas i altres turistes. Ara bé, per anar-hi, s’havia de creuar el riu. Dit i fet. Vam deixar el cotxe a la vora del riu i vam pagar 4 duros per creuar a l’altra banda. Allà un càmping força salvatge on podíem acampar enmig del bosc on vaques i cavalls passejaven lliurament. Els serveis eren bàsics, bàsics però les vistes al llac i al volcà i el fet d’estar acompanyats només per una altra parella, valien el seu preu en or. A més a més, vam demanar a la gent del càmping si ens deixaven utilitzar la seva cuina i no ens van posar cap problema. Així doncs, vam fer un soparet senzill mentre els locals preparaven un curanto (ja parlarem del curanto més endavant) que feia una olor que alimentava. Després de sopar, vam demanar si ens podien deixar una manta per que la nit pintava freda, freda. Amb la manta i ben alimentats, vam anar a dormir.

L’endemà teníem una ruta força llarga en cotxe, havíem d’arribar a Chiloé!

Dia II
Per un cop, ens vam llevar força aviat. La nit havia estat freda però amb la manta que ens van deixar, vam dormir com uns reis. Després d’esmorzar vam fer una petita ruta amb barca amb el mateix noi que ens havia creuat el riu el dia anterior. Era un adolescent que es guanyava la vida creuant turistes mentre no estudiava.

Durant la ruta, ens va explicar que al voltant d’aquest llac, multimilionaris xilens i estrangers s’hi han fet construir xalets de super luxe. Entre ells, el propietari de The North Face i Columbia, el propietari del diari “El Mercurio”, una de les persones més riques de Xile, etc. Vam veure una de les cases i era espectacular. Apart de la casa d’ell, tenia un minixalet per la gent que li cuida la casa durant l’any(la tieta del que portava la barca), una minicasa flotant on podien jugar i dormir les seves netes, vàries embarcacions de luxe…en fi, gent rica de veritat. Un altre, s’havia fet construir un camp de golf privat que quedava amagat del bosc…

Apart de veure cases de rics, el tour ens va servir per observar els volcans Osorno i Puntiagudo i els densos boscos del voltant del llac.

De tornada a terra ferma, vam agafar el cotxe per fer uns 8km fins als “Saltos de Petrohué”, unes cascades amb l’Osorno de teló de fons. L’aigua baixava amb moltíssima força i no és d’extranyar que, una mica més avall, el riu s’aprofiti per fer ràfting.

De nou el cotxe, no teníem del tot clar què fer. La idea era anar a Chiloé però a mi també em tirava la idea de passar un parell de dies fent treeking al Parc Nacional de Guagua – Guagua. És el parc nacional més nou de Xile i no encara no reb moltes visites. A mi em feia gràcia per que l’accés és força complicat: s’hi ha d’anar en cotxe i/o bus (pocs) i després agafar un vaixell per creuar el Llac Puelo i per que al càmping de Pucón havia conegut un home americà super autèntic que havia treballat per mig món i havia estat un dels responsables de crear els camins del parc.

Finalment però, vam decidir només fer una mica de ruta per poder veure la zona i retornar a la carretera principal per poder arribar a la nit a Chiloé.

De camí, vam fer una parada tècnica a Puerto Montt, una localitat portuària i que actualment presenta una imatge una mica decadent per que està patint la crisi del salmó que va fer caure la producció d’aquest deliciós peix ara fa uns quants anys. En aquesta zona, la indústria del salmó era la principal economia i en pocs anys s’havia consolidat com la segona a nivell mundial, només per sota de Noruega però molt aprop de superar-la. Ara bé, de cop i volta, i segons els locals per culpa d’uns empresa estrangera, precisament noruega, la cria d’uns salmons importats que portaven un virus va provocar que morís gairebé la totalitat dels peixos que hi havia en aquesta zona i que milers de persones es quedessin al carrer. Ara, mica en mica, sembla que la situació s’està recuperant però encara no s’ha arribat als nivells de producció del passat. Per entendre la magnitud de la indústria del salmó xilena, només s’ha de saber que tot el salmó que es consumeix al Japó prové d’aquí. Si pensem en japonesos i salmó no és precisament poc, que si que sushi, sashimis…;)

Després de comprar 4 coses i omplir el dipòsit de benzina, vam fer ruta cap al pas de Chacao, un estret que separa la principal illa de l’arxipèlag de Chiloé de terra ferma. Uns 20 minuts després ja trepitjaven Chiloé.

Vam decidir anar directament cap al Parc Nacional de Chiloé i fer nit el més aprop possible de l’entrada del parc per poder-lo visitar l’endemà a primera hora. Així doncs, vam creuar mitja illa per la carretera principal, sense veure la Chiloé de debò. Ja tindriem temps.

Abans que es fés fosc vam arribar a Cucaco. Un poblet de 4 cases just abans del pont per creuar a la illa on hi ha el parc nacional. Al primer lloc que vam preguntar per dormir ens vam quedar. En principi volíem plantar la tenda al jardí però amenaçava pluja i ens vam decantar per l’opció B&B.

Aquí a Chiloé hi plou molt i fins i tot Darwin, qui hi va venir un parell de cops per estudiar la peculiar fauna i flora, va dir que era una de les zones on plovia més del planeta. Mentre fèiem el sopar, va començar a ploure, així que vam fer bona elecció. Després, dutxa i cap a dormir. L’endemà teníem, de nou, un dia complet per endavant però això ja serà una altra entrada.

Per veure la resta de fotos, feu click a Puerto Varas i llac Llanquihue

Puerto Varas et le lac Llanquihue : lacs et volcans

Nous sommes arrivés à Puerto Varas le soir, juste à temps pour dîner et dormir dans un hostel (sur ma demande, 3 jours d’affilé sous la tente, c’est le max).

Le lendemain, nous avons loué une voiture pour 3 jours. Notre idée : faire le tour du lac Llanquihue et visiter l’île de Chiloé.

Nous sommes donc partis dans notre Chevrolet Spark, ou le pot de yaourt selon moi, ou l’œuf selon Francesc. Nous avons donc commencé par le tour du lac et le premier arrêt fut Frutillar, un joli village où l’on peut observer des maison de style allemand et un bel opéra au bord du lac. En effet, de nombreux Allemands sont venus peupler cette région du Chili, sûrement parce que la montagne et les lacs, ça leur allait bien. Et comme je vous expliquait l’autre jour, l’Allemagne a une grande influence dans la gastronomie chilienne, ici, on trouve de partout des « kuchen ». Curieux comme nous sommes, nous avons demandé ce que c’était et nous avons goûté : un vrai régal ! Un première couche type génoise puis des fruits cuits (mûres, pêches, framboises, fraises ou pommes) et recouverts d’une pâte type crumble. On en a également goûté un autre aux noix et « dulce de leche » (la confiture de lait, une vraie religion au Chili et en Argentine)… un délice !

Le ventre plein, nous avons continué la route pour arriver à une vue magnifique de trois volcans derrière le lac. Ensuite, nous sommes montés en voiture au volcan Osorno : c’est le plus grand et le plus beau du coin, il n’a jamais fait éruption donc sa forme est « parfaite ». On peut monter assez haut en voiture, jusqu’à la station de ski car en hiver, on peut skier sur les 3 pistes aménagées sur le volcan. Ce qui est amusant, c’est qu’il y a des dizaines de petits volcans tout autour, c’est ce qui explique que pour l’instant il n’ait jamais pété : ce sont les petits qui explosent avant lui. Pas loin il y a le volcan Calbuco qui lui, a fait éruption, et on voit la différence dans son apparence : il lui manque un bout !

Nous avons terminé le trajet de journée à Petrohue où nous avons laissé la voiture pour traverser une branche du lac Todos los Santos en barque avec nos sacs afin d’arriver au camping qui était sur l’autre rive. Expérience très sympa. Le camping était tout simplement le grand jardin des propriétaires de la maison. Très sympas, ceux-ci nous ont laissé cuisiner chez eux et nous ont prêté un gros édredon pour que je n’ai pas froid la nuit sous la tente. Et ainsi fut-ce.

Le jour suivant, nous avons demandé au jeune garçon qui nous avait fait traverser le lac avec sa barque de nous faire faire un petit tour sur le lac, afin que nous voyons le volcan de derrière et qu’on visite un peu le lac. A la base, notre idée était d’aller en Argentine en traversant ce lac en entier puis en alternant bus et catamarans sur deux autres lacs. Malheureusement, cette traversée est très chère donc nous ferons le trajet en bus jusqu’à San Carlos de Bariloche.

Pendant le trajet en barque, le jeune de 18 ans nous a expliqué que quelques millionnaires se sont acheté des propriétés immenses sur les rives de ce lac. On a pu entrevoir l’une des maisons et aller voir « la maison de poupée », une vraie maison où tout est plus petit : c’est tout simplement le lieu de jeu de la fille d’un des millionnaires ! Sympa le papa !

Ensuite, nous sommes allés voir les chutes de Petrohue, qui sont bien agitées et jolies, mais nous ne sommes pas sûrs qu’elles valaient le prix de l’entrée + du parking…

Enfin, nous avons fini le tour du lac Llanquihue jusqu’à Puerto Montt, la grande ville du coin dans laquelle nous sommes allés dans un centre commercial pour chercher un mini matelas auto-gonflable pour que mes nuits sous la tente soient plus agréables. Puerto Montt est un port important et une ville industrielle mais elle n’a rien de très intéressant pour les touristes.

Nous avons donc suivi jusqu’à Chiloé… suite au prochain épisode !

Pour voire toutes les photos, cliquez sur Puerto Varas et llac Llanquihue

Villarica i Pucón

Dia I
De bon matí vam arribar a Villarica. Villarica és una població ubicada al costat oest del llac Mallolafquén i amb magnífiques vistes al volcà al qual deu el nom. És menys turística que Pucón, just a l’altre extem del llac i, per aquest motiu, l’havíem escollit com a “cam base” pels nostres dies a la zona dels llacs xilena.

Vam anar a l’oficina de turisme però estava tancada. Per fer temps, vam anar a fer un cafè (Nescafè, evidentment) i vam tornar a la hora que havien d’obrir, res. Preguntant per allà ens van dir que no hi havia càmpings oberts a Villarica, que només obrien a temporada alta, a partir de desembre. Amb aquestes, vam decidir agafar un micro bus i anar a Pucón. Pucón és una altra cosa. És una ciutat que viu bàsicament pel i del turisme i això es nota per tot arreu. Tot i això, té el seu encant i, com Villarica, una ubicació privilegiada.

Per sort, a Pucón si que hi havia un càmping obert. Magnífiques instal•lacions, una bona ubicació i preus de temporada baixa, perfecte.

El primer dia a Pucón el vam dedicar a passejar per la ciutat i a descansar. Viatjar de nit amb autobusos està molt bé però sovint, després un vol prendre’s les coses amb una mica de calma. Vam aprofitar per informar-nos de les activitats a realitzar: senderisme, rutes en BTT, pujada al volcà Villarica, ràfting, etc. La oferta aquí és ampĺíssima i tothom amb ganes de gaudir de la natura pot trobar una activitat al seu gust. Nosaltres vam decidir fer una ruta en BTT l’endemà i una altra de senderisme per parc Huerquehué pel cap de dos dies.

Vaig dubtar bastant sobre si pujar o no al Volcà Villarica. Els tours habituals el pujaven amb crampons (opcionals) i baixàven amb una mena de plàstic que actuava a mode de trineu. Vaig buscar alguna agència amb la que pogués baixar-lo amb l’snowboard però només n’hi havia una i era força més cara que les altres. Al final, entre el preu i que no les tenia totes sobre la qualitat de la neu, ho vaig descartar. Queda pendent baixar fent snow un volcà nevat.

Dia II
Com us avançava, el segon dia vam decidir llogar unes biciletes i fer una ruta pel fantàstic entorn de Pucón. Vam optar per una opció on el terreny era bastant planer i vam acabant fent 48km. Genys malament considerant que a la Maÿlis això de la mountain bike no li agrada massa. Mica en mica ;).

Durant la ruta, apart de meravellar-nos amb les vistes del volcà Villarica, he de confesar que la seva forma cònica perfecta i la neu a la part superior em teníen fascinat, vam poder veure prats, muntanyes, cascades i llacs. Entre les coses més destacades, “Los Saltos de Careleifu” i “Los Ojos de Caburgua”, un conjunt de 3 cascades que, des de diferents ubicacions, acaben un un únic punt. Segurament són el resultat d’alguna falla o alguna cosa similar per que, geològicament, no se’m acudeix una altra explicació.

La ruta era força tranquil•la i pràcticament no vam creuar-nos amb ningú fins arribar a la carretera principal. Abans, tot el camí era per camins i pistes sense asfaltar però l’últim tram fins al llac Caburga s’havia de fer carretera.

El dia havia estat força calurós i, tot i no portar banyador i que l’aigua estava glaçada, vaig decidir remullar-me. Això si, només entrar i sortir per que quedar-se allí nedant és només cosa de “frikis” com el Jordi ;). El meu ídol en aquest temes i que, després de banyar-se a les Fonts de la Glorieta l’estiu passat on l’aigua deuria estar a 8 graus, és la meva referència.

Un cop ben refrescats, vam començar el camí de retorn. Per tornar a Pucón vam decidir seguir tota l’estona la carretera asfaltada. El camí era planer, una mica favorable però al final es va fer una mica pesat, sobretot, per que hi havia algunes rectes “a lo romà” interminables que desmolaritzaven una mica.

Després d’un dia complet, soparet i cap a la tenda falta gent!

Dia III
El tercer dia per la zona de Pucón el vam dedicar a fer senderisme pel Parc Nacional Huerquehué. Està 35km al nord de Pucón, molt aprop del llac on havíem anat el dia anterior, pel que va ser necessari anar-hi en microbus. Només hi havia dos serveis d’anada en tot el dia, així que vam decidir agafar el de primera hora per poder aprofitar bé el dia

Un cop al parc ens vam decidir per una ruta dels llacs de dificultat mitjana. El camí estava perfectament senyalitzat i no presentava cap dificultat tècnica però tenia una llarga i forta pujada que va posar a prova les nostres cames. Pel camí, cascades, llacs i una de les vistes més espectaculars del volcà amb un petit llac davant. Espectacular. Malauradament, les fotos no reflecteixen la bellesa del paisatge per que era impossible que llac i volcà quedéssin bé de colors, potser quan tingui una rèflex amb HDR…aviat, aviat ;).

Al segon llac vam decidir parar per menjar. La veritat és que el fet que el parc es trobi “lluny” de Pucón fa que hi hagi molta menys gent que en altres rutes de senderisme. Vam dinar tots sols a la vora d’un llac espectacular. Després, una mica més de pujada fins al següent llac, on vam parar per fer una migdiada, i camí de retorn al bus.

Un cop a Pucón, poca cosa més, soparet al càmping tot parlant amb una parella de portuguesos que estaven viatjant amb la seva moto per sudamèrica i cap a dormir.

Dia IV
L’últim dia per Pucón el volíem dedicar a visitar les “Termas Geométricas” i agafar un bus cap a Puerto Varas. Ara bé, vam calcular malament el temps i al final no vam poder gaudir dels que estan considerats com els millors banys termals de la zona.

En primer lloc, ens vam llevar més tard del que hauríem hagut de fer. A més a més, ens vam entretenir amb Internet, bloc i demés. Després, el trajecte Pucón – Coñaripe, que ens havíen dit que durava 25 minuts, va resultar d’1h. Finalment, des de la localitat on et deixava el microbus, s’havia de trucar a un taxi per que et portés a les termes. Com havíem de fer el trajecte d’anada i tornada, el temps se’ns va tirar al damunt i al final només hauríem pogut disfrutar dels banys termals una horeta. Massa poc pel preu que s’havia de pagar.

Fracassat el pla de les termes, vam decidir menjar al poble i passejar una mica per la vora del llac. Tampoc teníem massa estona per que a les 18h havíem d’agafar el bus des de Villarica per anar a Puerto Varas, uns 350km més al sud. Durant el trajecte en micro, vaig perdre el mòbil. El portava a la butxaca pendent de rebre una trucada de confirmació de la furgoneta que havíem pre-reservat per visitar Puerto Varas i Chiloé i segurament em va caure al terra i algú el va pillar. Primer objecte perdut i primera cosa de valor que perdo a la meva vida. La companyia de busos va trucar als responsables dels micros però ningú l’havia vist. Putada.

Després poca cosa, trajecte en bus cap a Puerto Varas, buscar allotjament i dormir!

Per veure la resta de fotos, clickeu a Villarica i Pucón

Villarica et Pucón

Premier jour
Nous sommes arrivés à Pucón dans la matinée et nous sommes allés au camping le plus proche pour y planter notre tente. Ce qui était génial dans ce camping, c’était qu’il y avait une cuisine et le WiFi. C’est parti pour 3 nuits !

Le premier jour, nous avons perdu pas mal de temps à chercher le camping, chercher des informations touristiques, demander des prix pour l’ascension du volcan Villarica que Francesc voulait faire, etc. Finalement, nous sommes restés un moment près du lac Villarica sur la plage et nous en avons profité pour acheter à manger et planifier les prochains jours.

Second jour

Le lendemain matin, nous avons loué des vélos et sommes partis en direction du lac Caburga. Sur le trajet, nous avons pu observer les cascades “Ojos de Caburga“, très jolies. La dernière montée jusqu’au lac était difficile pour moi, il faisait chaud au soleil donc l’arrivée au lac fut vraiment très appréciée. Plusieurs personnes se baignaient et Francesc a également piqué une tête dans l’eau glacée pendant que je me contentais de rafraîchir mes pieds.

Le retour commençait bien, par la longue descente que nous avions dû monter à l’aller. Mais ensuite, c’était plat ou un peu en montée. J’ai trouvé le retour très long, moi qui n’ai pas l’habitude de faire 50 km de vélo en une journée ! Au moins, le soir, j’ai bien dormi !

Troisième jour
Le jour suivant, nous avons pris un bus pour le parc national Huerquehué. Là-bas, nous avons suivi un sentier qui nous amenait à 3 lagunes différentes. Sur le trajet, on pouvait observer différentes cascades. Le chemin était plutôt facile et, en prenant notre temps, nous avons pu rentrer vers 17h au camping.

Le soir, dans la cuisine et salle commune du camping, nous avons papoter avec un couple de portugais qui vit au Luxembourg et qui voyage pendant 6 mois avec leur moto (arrivée par avion). C’était très sympa, et on s’est couché plus tard que prévu !

Pour voir toutes les photos, cliquez sur Villarica et Pucón

Isla Negra: La casa preferida de Pablo Neruda

Després de Valparaiso vam anar cap a la Isla Negra, una petita població que es va fer famosa per ser l’escollida per Pablo Neruda per ubicar-hi la seva casa preferida. La casa, que porta el mateix nom que la població i que no és pas una illa, es troba a tocar de la platja i Neruda la va comprar a un negociant espanyol (he de mirar si no era català;)), segons ell, a molt bon preu.

Allà, Neruda va exprémer tota la seva imaginació per recontruir-la, ampliar-la i, sobretot, decolorar-la. La casa és una autèntica passada. Està plena d’objectes de mar (Neruda n’era un enamorat), des de les típiques figures que es posaven a la proa dels vaixells a timons, cloïses de mar, miniatures de vaixells, etc.

Però no només hi ha objectes de mar, també hi ha altres excentricitats com una figura de fusta d’uns 2m d’alçada representant el deu del mal dels aborígens de l’Illa de Pascua. La majoria dels objectes tenen una anècdota relacionada. Per exemple, pel déu aquest es deia que si el miraves als ulls, tindries mala sort, el Neruda, per si de cas, li va treure l’ull esquerra per que no el pogués mirar al passar…

Un altre objecte peculiar: una figura de “paper mache” d’un cavall a tamany real amb 2 cues. Resulta, que de petit, el Neruda passava sempre per davant d’una botiga on teníen aquest cavall com a reclam. Ell n’estava enamorat i li deia a l’amo de la botiga que el volia comprar. El propietari li deia que era massa car i que tampoc el volia vendre. 50 anys després, el Neruda s’entera que hi havia hagut un incèndi a la botiga i, entre les poques coses que s’havien salvat, hi havia el cavall. Sense pensar-s’ho 2 cops, va viatjar cap a Santiago i el va comprar. Per celebrar-ho, va muntar una festa a la Isla Negra on tots els invitats s’havien de presentar disfressats i/o portar coses pel seu cavall. Dos amics seus, sabent que s’havia cremat la cua del cavall durant l’incèndi, li van portar una cua de regal. Ell, com no volia quedar malament, va decidir enganxar les dues. Com us deia, la casa està plena d’anècdotes i coses divertides que serveixen per fer-se una idea de la personalitat del genial poeta. Un home que disfrutava de la vida, li agradava tenir gent sempre a casa i buscava la part graciosa a tot.

Una altra cosa divertida de la casa. Enmig del jardí hi ha una petita barca. Com us deia, ell era un enamorat del mar, tot i això, no sabia nedar i li feia molta por navegar. És per aquest motiu que va decidir posar la barca enmig del jardí, des d’on tenia vistes al mar i es podia imaginar navegant per les aigües del pacífic. Es veu que convidava als seus amics a fer l’aperitiu allà i, tot rient, deia que no li feia falta anar al mar a marejar-se, que preferia fer-ho a dins la seva barca amb l’alcohol. Genial.

Vam acabar la visita visitant la tomba on descansa ell amb la seva segona esposa, la Chacona. Una estructura amb forma de vaixell amb vistes eternes al mar. No podia ser d’altra manera.

Després de la tornada fins a Valparaiso, vam agafar un bus nocturn fins a Villarica. A la zona dels llacs de Xile. Allí ens esperaven llacs, volcans de formes perfectes i mil i un parcs nacionals.

Per veure la resta de fotos, clickeu a Isla Negra

Isla Negra: l’antre de Pablo Neruda

De Valparaiso, nous avons décidé d’aller directement à la région des lacs, mais comme le bus pour Pucón ne partait que le soir, nous avions la journée pour aller visiter la dernière demeure de Pablo Neruda, un vrai poème !

Nous avons donc pris un bus pour aller jusqu’au village de bord de mer appelé Isla Negra qui, comme son nom de l’indique pas, n’est pas une île. Pablo Neruda, célèbre poète chilien ayant reçu un prix Nobel, adorait la mer et la craignait en même temps, car il ne savait pas nager. Il a donc choisi le bord de l’océan pour construire sa dernière maison.

La visite de la maison/musée était audio-guidée et c’était vraiment très intéressant et amusant. Neruda semblait être un homme drôlement original et sa maison lui ressemblait. Tout à l’intérieur lui donnait l’apparence d’un bateau : la collection de proues éparpillée par l’artiste dans toute la maison, un escalier étroit pour arriver à la chambre, des hublots, etc. Voici quelques anecdotes de la visite qui nous ont plu : comme Neruda ne pouvait pas aller dans l’eau, il a mis dans son jardin une barque dans laquelle il invitait ses amis à boire l’apéro. Selon lui, il n’avait pas besoin de naviguer pour en sortir avec le mal de mer !! 😀 Dans une des pièces de la maison, il a mis une statue d’un dieu mauvais originaire de l’île de Pâques et de laquelle on disait que si tu la regardes dans les yeux, tu attireras la mal chance. Légèrement superstitieux, le poète a préféré lui enlever un œil avant de la garder chez lui ! Visite vraiment amusante, et je passe les multiples collections de bouteilles, coquillages ou encore bateaux dans des bouteilles disposés devant la fenêtre face à la mer, pour donner l’impression que les bateaux flottent.

Pendant la visite, nous avons aussi appris que Neruda était malade et que le coup d’état l’a achevé : il a été tellement choqué qu’il a dû être transféré le jour même à l’hôpital à Santiago. A sa mort, les dirigeants l’ont mis dans un cimetière commun gardé jour et nuit pour que sa tombe ne devienne pas un lieu de pèlerinage. C’est seulement en 1992 qu’il a pu être enterré devant la Isla Negra, face à la mer, à côté de sa dernière femme, comme il l’avait voulu.

Pour voir toutes les photos, cliquez sur Isla Negra

Valparaiso

Le lendemain matin, nous sommes allés prendre le bus pour Valparaiso. En moins de 3 heures nous arrivions sur la côte. Après avoir trouvé un sympathique logement, nous avons mangé le hot dog typique du Chili : l’italien. Il ne l’est pas pour ses ingrédients (avocat, mayonnaise, tomates) mais tout simplement pour ses couleurs (vert, blanc, rouge).

Ensuite, nous options une fois de plus pour un « free tour ». Cette fois-ci, nous n’étions que 4 touristes, mais le tour a quand même eu lieu. Nous avons découvert différents endroits et histoires de la ville. Celle-ci est composée de collines au bord de la mer et donc il y a de nombreux ascenseurs en pente qui sont une attraction importante de la ville. Malheureusement, ceux-ci étaient fermés car nous étions à quelques jours des élections présidentielles et de nombreux services publics en profitaient pour faire grève. Nous avons donc musclé nos cuisses avec les escaliers ! Le plus joli de Valparaiso, ville inscrite au patrimoine mondial de l’Unesco, sont les maisons de toutes les couleurs. La ville est également décorée de graffitis qui ne sont pas vus comme de la délinquance mais plutôt comme une expression artistique. On a beaucoup aimé l’ambiance bohème et un peu décalée de Valparaiso.

Le soir, j’ai goûté le « pastel de choclo » (gâteau au maïs) qui est une sorte de gratin avec des légumes, de la viande et du maïs écrasé. Bien bon. On en a aussi profité pour goûter un cocktail typique chilien, le « terremoto » (tremblement de terre) : du vin blanc, un alcool à choisir entre pisco ou rhum et de la glace à l’ananas. Très bon mais très dangereux car on ne sent pas l’alcool. Raisonnables comme nous sommes, nous sommes allés nous coucher après le premier.

Pour voir toutes les photos, cliquez sur Valparaiso

Valparaiso

Després de Santiago la nostra destinació era Valparaiso, també coneguda com “Valpo”. És una ciutat portuari famosa per ser refugi d’artistes, músics, actors i bohemis en general. Geogràficament es troba a uns 180km al nord-oest de Santiago i la ciutat està clarament diferenciada en dues parts: el port i els “cerros” o barris ubicats al turons.

Valparaiso en si és espectacular, motiu pel qual va ser declarada ciutat patrimoni de la humanitat per la Unesco el 2003. Tota ella és pintoresca, apart de tenir les cases “penjades” dels turons, cada una d’elles està pintada d’un color diferent, donant al conjunt un aspecte multicromàtic. A més a més, per tota la ciutat hi ha graffitis que encara la decoren més. Aquí el graffiti no es veu com una gamberrada sinó com una expressió d’art i fins i tot s’ha pagat a artistes internacionals per que féssin graffitis de grans dimensions a llocs emblemàtics de la ciutat.

Una altra atracció de la ciutat són els seus trolebusos. Per damunt de tots, els de la línia 802, els més antics del món i una obra d’art sobre rodes. Això si, els trolebusos només poden circular per la part baixa de la ciutat i no es poden enfilar al laberint de petits carrers que hi ha pels turons. Per poder pujar a les zones altes hi ha una mena de funiculars que, per un preu simbòlic, porten a turistes a locals amunt i avall. A nosaltres ens feia força il•lusió pujar al de Santa XXX, el més antic i emblemàtic de la ciutat però, degut a la vaga nacional que hi hava a tot el país degut a les eleccions, els serveis estaven sospesos.

Aquí també vam decidir fer un “free walking tour”. Com ens havia agradat l’experiència a Santiago, vam escollir la mateixa companyia. Només érem 4 persones així que vam poder fer-li totes les preguntes que volíem al dia i descobrir alguns dels racons més típics de la ciutat. El guia en va advertir però que hi havia una zona que no havíem de visitar,que ni els locals hi van. Vam marcar bé la frontera al nostre mapa per poder-nos moure per “zona segura”. Després del tour, vam provar una de les altres “especialitats” xilenes: el hot-dog italià. Perquè italià? Doncs per que té els colors de la bandera italiana. Blanc de maionesa,vermell de ketchup i verd d’avocat. Una boma de colesterol. Com a curiositat, un tipus de hot-dog és el Català. Un simple hot-dog amb formatge. Senzill però és tot un honor que un hot-dog es digui català per que a Xile són uns autèntics fans dels “fraaasburs” i se’n troben per tot arreu.

Valparaiso té una població de poc menys de 300.000 habitants i el port més important del país a nivell de passatgers i mercaderies. La marina xilena hi té la base naval més important del país però el que dona més vida i color a la ciutat són els seus estudiants. Tot i ser relativament petita, Valparaiso té vàries universitats i famoses són les seves nits universiàries dels dijous. Aquí, com a Santiago, la beguda estrella dels estudiants és el Terremoto, una combinació de ron o pisco, gelat de pinya i vi blanc. Tot i molt dolç, és força bo, això si, passa bé i un va bevent sense adonar-se de com puja i quan t’aixeques, notes que el terra el mou, d’aquí el nom ;). Els locals, després d’un terremoto, prenen un Tsunami, el mateix que un terremoto però la meitat de quantitat.

Després de sopar en un local d’estil bohemi-”tirat” que podria haver estat perfectament al barri de Gràcia, vam anar a provar el terremoto. Puja bastant però és boníssim! L’importarem a casa nostra 😉

Després cap a dormir al hostel que havíem trobat. Una casa del segle passat gestionada per un avi de 80 anys. Tot molt entrenyable i autèntic i, el millor de tot, barat :).

Per veure totes les fotos, feu click a Valparaiso

Santiago de Chile

L’hostal que vam elegir a Santiago era força peculiar. Gestionat per l’Scott, un pureta americà que havia decidit mudar-se a Xile, era força popular entre els turistes nipons. Tot estava en japonès: instruccions de la cuina, informació sobre Santiago i Xile, etc. Li vam preguntar a l’Scott i ens va dir que més del 70% dels seus clients eren japonesos. No vam acabar de saber el perquè, però la qüestió és que estàvem rodejats de turistes del país del sol naixent.

Dia I
El primer dia el vam dedicar a passejar pel centre la ciutat, visitar el Palacio de la Moneda, la Plaza de armas i el Mercat Central (lloc ideal per menjar peix i marisc fresc). A la tarda, vam pujar al “Cerro San Cristóbal”, des d’on hi ha unes vistes privilegiades de la capital del país. La Maÿlis va optar per pujar amb l’històric funicular i jo vaig preferir exercitar les cames i pujar “xino-xano”. La veritat és que la ubicació de Santiago és força espectacular. A tocar hi ha una carena de muntanyes de més de més de 3.000m que actuen com un perfecte taló de fons per les fotos urbanes. Des de dalt del “cerro” es podia veure tot Santiago als nostres peus. La ciutat és majoritàriament plana i només hi destaquen 3 turons que són parcs on els locals passegen, fan “footing” o van en bicicleta. Vam veure molta gent fent esport. Sembla que aquí, després del treball, agafen la bici o es calcen les bambes per córrer i apa! muntanya amunt.

Després de descansar una mica a dalt i fer les fotos panoràmiques de rigor, vam passejar una estona pel barri de Bellavista. Actualment és el barri dels estudiants i està plè de bars barats per que hi ha un parell d’universitats a tocar però històricament ha estat famós per ser el barri bohemi de la ciutat. Entre moltes altres atraccions, es troba “La Chacona”, la casa que Pablo Neruda va fer construir per poder-se trobar amb l’amant que, posteriorment, va esdevenir la seva segona muller.

Després de passejar una estona més pel centre vam fer via cap a l’alberg. Per tal d’estalviar una mica vam comprar 4 coses al supermercat. La nostra sorpresa va ser al anar a pagar. Xile és força car i intentar menjar sa és més costós que menjar els plats xilens tradicionals de “fast food”: salchipapas, chorillana, hot dogs italians, etc.. Suposo que per aquest motiu i per la seva “addició” als refrescs ensucrats, la majoria de xilens té sobreprès.

Dia II
El primer dia per Xile havíem vist un parell d’agències que organitzaven els típics “Free walking tour” per la ciutat. A nosaltres ens agrada l’estil i la filosofia d’aquest tipus de tours on, majoritàriament, estudiants de turisme fan de guies en rutes “gratuïtes” i on al final el turista paga allò que creu convenient. Dit i fet. Vam anar cap a la “Plaza de Armas” on començava un tour de 4h pels llocs més emblemàtics de la ciutat.

La veritat és que, com la majoria de ciutats fundades pels colonitzadors espanyols de sudamèrica, Santiago no té molts atractius històrics. És una ciutat moderna i clar, aquí ni hi ha restes de romans ni de l’edat mitjana i els tours es dediquen a ensenyar les curiositats que hi ha a la ciutat, de les de Santiago, la més destacable: el “Café con piernas”. I us preguntareu: “cafè con piernas”? Jo ho vaig fer i quan el guia ens ho va explicar no m’ho creia. Primer però, és important saber que aquí a Xile no produeixen cafè i tot l’han d’importar. Ara bé, enlloc d’importar cafè en gra o cafè molt de qualitat, es va popularitzar el Nescafé i pràcticament només prenen això.

Entès el tema del cafè i la popularitat del soluble, com preparar el Nescafé no és gran cosa, els cafès de la ciutat no tenien massa èxit. La gent preferia fer-se’l a casa o a la feina fins que un bon dia un empresari espavilat va decidir que si la gent no anava als cafès pel cafè i hauria d’anar per una altre motiu. I què és la cosa que “tira més que dos carretas” i que pot portar massivament els homes als cafès? Efecticament: les dones.

Aquest empresari va decidir que en el seu cafè, les cambreres anirien “lleugeres” de roba per tal d’atraure clients. L’èxit va ser rotund i aviat molts altres locals el van imitar. La cosa va anar augmentant fins que la majoria de locals eren “cafès con piernas”. Per tal de diferenciar-se de la competència, un altre empresari va inventar el “happy minute”, un minut al dia (ningú sap ben bé quan) on les noies es treuen la poca roba que porten i ballen sobre les taules. Actualment, gairebé tots els “cafés con piernas” tenen “happy minute” i se’n troben per tot el centre de la ciutat.

Tot i que pugui semblar que això és com Sodomo i Gomorra, la llei és bastant estricta al respecte: només hi poden entrar majors de 18 anys, només poden estar en zones on hi ha empreses i negocis, no es poden vendre begudes alcoholiques i només poden obrir en horari d’oficina. Des de fora, semblen “puticlubs”: tenen els vidres foscos i no es pot veure què hi passa a dins. El guia ens va explicar que tot xilè, quan arriba als 18 anys, la primera cosa que fa és anar a un “café con piernas”, curiós, eh? Doncs aquí no s’acaba el tema. Us preguntareu, i les dones que volen fer un cafè, què? Doncs aquí ho han pensat tot i com que cadenes com Starbucks atreien molt públic femení, els “cafés con piernas” van decidir “mimar” les clientes i quan demanen un cafè, sempre reben algun obsequi: un muffin, una xocolatina, etc. Sembla increïble, però aquí la majoria de cafès, són així.

A mi és una de les coses que més em va sorprendre de tot Santiago. Malauradament no vam entrar a cap i només vaig poder veure l’interior de dos ràpidament durant el tour i, com us havia dit, semblaven puticlubs.

Bé, després de veure la zona on els de Santiago fan els cafès, vam anar cap al “Palacio de la moneda”. Allà el guia va explicar els fets del cop d’estat de l’11 de Setembre del 1973 i les marques que, encara avui en dia, perduren. Entre altres coses, hi ha impactes de bala als edificis del davant, resultat dels trets de la guàrdia del president Allende que responien als atacs dels colpistes.

Amb la seva explicació, vam poder constatar que la societat xilena encara està molt divida respecte el cop d’estat i la posterior dictadura. Fins i tot, l’any passat un grup prou important de xilens va demanar que es posés una estàtua de Pinochet commemorant els 40 anys del cop d’estat. Us ho imagineu? Una estàtua de Pinochet davant l’actual de l’Allende? Jo no però crec que és una bona mostra de l’estat en que es troba la societat xilena actualment.

Després de repassar una mica d’història i de conèixer com respiren els xilens, vam dirigir-nos cap al barri de Bellavista. Vam repetir el que havíem vist el dia anterior pel nostre compte fins acabar el tour a la “La Chacona”.

De tornada al hostel, vam parar a fer un gelat a Emporio la Rosa, una de les 25 millors gelateries del món i famosa per crear sabors especials de manera artesanal. Vaig probar el de xocolata amb pebre negre i de “dulce de leche” amb plàtan. Bo, però tampoc res de l’altre món.

Després del gelat, vam anar a l’altre turó de la ciutat, el “Cerro Santa Lucía”. Un parc força interessant i ideal per perdre’s pels seus jardins. Allà vam descanar una estona fins anar a l’hotel per canviar-nos i anar a sopar amb la Rita, una ex-companya de feina de la Maÿlis a trnd. Abans però, parada tècnica al barber per que em tallessin el cabell.

Durant el sopar amb Rita, apart de probar la Chorillana, plat típic xilè, bomba de colesterol i que consisteix en una base de patates fregides, carn i salsitxes barrejades i ous fregits al damunt, vam veure com als europeus amb carrera i anglès ens és relativament trobar feina aquí.

Xile està en plè creixement i hi falten treballadors amb estudis superiors. A més a més, un percentatge molt petit de la població domina l’anglès, pel que venir sabent-lo obre moltes portes. Tot i això, Xile és un dels països on es clasifica més a la gent. Tant per classe social com per procedència i, tot i venir amb estudis i experiència, es veu que aquí es comença molt per sota d’un local. De totes formes, ens va quedar clar que és un bon lloc per fer carrera. Prenem nota ;).

Per veure la resta de fotos, clickeu a Santiago

Santiago de Chile

La première sensation que nous avons eue de Santiago fut qu’on se croyait en Europe : d’immenses centres commerciaux, des voitures particulières en masse, des bouchons et des hauts immeubles.
Nous sommes allés dans un hostal un peu particulier : il était dans un beau bâtiment colonial mais il était tenu par un homme (pas moi qui l’ai dit, c’est la raison qu’a donné Francesc à ce qui suit) : tout était désordonné voire sale, surtout la cuisine. Scott, le gérant américain était lui aussi un peu spécial. Par contre, la chambre était spacieuse et plutôt confortable donc on a bien dormi.

Premier jour
Nous sommes partis visiter la ville à notre compte, carte en main car la ville est immense. Nous sommes passés par le « Palacio de la Moneda », où Salvador Allende a été tué (ou s’est suicidé, à chacun sa version) puis la « Plaza de Armas » entourée de rues piétonnes commerçantes qui grouillent de monde. Nous sommes allés déjeuner du bon poisson au marché puis nous sommes montés au « Cerro San Cristóbal », une coline qui surplombe la ville. Francesc est monté à pieds et moi j’ai opté pour le funiculaire.  De là-haut, la vue est superbe : on voit la ville, bien sûr mais surtout toutes les montagnes enneigées qui l’entourent. Ensuite, nous avons traversé le quartier Bellavista rempli de bars remplis d’étudiants. Puis nous sommes rentrés dîner à l’auberge.

Tout est cher au Chili, et surtout les supermarchés. On pensait économiser beaucoup en achetant au super et en se préparant les repas nous-mêmes mais, tristement, ça coûte bien plus cher que de manger de la « junk food » dans la rue (hot dogs, hamburgers…).

Second jour
La veille, nous avions appris que des « free tours » sont organisés dans la ville. Nous y sommes donc allés et ce fut très intéressant. Un jeune nous a fait faire un grand tour en commençant par la place centrale (plaza de armas) et en nous racontant de multiples histoires. Par exemple, nous avons appris que les habitants d’origine d’une bonne partie du Chili étaient les Mapuches. Ceux-ci se sont défendus et ont luttés pendant longtemps contre les Espagnols, alors qu’ils étaient peu nombreux. Pedro de Valdivia, fondateur de Santiago, s’est même fait capturer, torturer et renvoyer aux espagnols en morceaux par les Mapuches… Le plus étonnant, c’est que sur la place principale, il y a une statue de lui d’un côté et une statue de Mapuches de l’autre : les chiliens se sentent vraiment un mélange des deux cultures.

Ensuite, autre histoire plutôt rigolote : les « cafés avec jambes ». Notre guide nous a raconté qu’ici, le café n’est pas très bon donc, pour que les clients ne fassent pas trop attention au goût, ont été créés les « cafés avec des jambes » qui sont des cafés dans lesquels les serveuses sont assez peu habillées. Tous dans le quartier des affaires, ils sont visités par les employés de banque, pendant leurs pauses. Certains vont même jusqu’à proposer des « happy minutes » : une minute de strip tease surprise (à une heure non définie à l’avance). Les règles pour ces cafés sont strictes : pas d’alcool et ouverture uniquement pendant les heures de travail (donc fermeture le week-end). Au grand désespoir de Francesc, nous ne sommes pas rentrés dans un « cafe con piernas ».

Nous avons suivi jusqu’au « Palacio de la Moneda » où notre guide nous a expliqué un peu l’histoire de Salvador Allende, du coup d’Etat et de la dictature de Pinochet. Les choses sont encore assez controversées car : il y a encore des milliers de disparus dont les corps n’ont jamais été trouvés et des personnes du gouvernement Pinochet sont encore au pouvoir.

Le guide nous a aussi un peu parlé des différentes immigrations qu’a vécu le Chili : les Britanniques sont allés majoritairement à Valparaiso, pour travailler dans la marine ; les Allemands ont choisi les terres plus froides et montagneuses de la région des lacs (au nord de la Patagonie) et ont ouvert des brasseries : on trouve de nombreuses bières artisanales au Chili et la gastronomie est largement inspirée des Allemands. Fait étrange, il semblerait que les Français qui ont immigré à Santiago avaient pour commerce typique le salon de coiffure ! Pourquoi pas…

Enfin, nous avons terminé le tour dans le quartier Bellavista où se trouve une maison qui a appartenu au poète Pablo Neruda : la Chascona. Nous n’avons pas visité l’intérieur mais les explications du guide nous ont donné envie d’aller voir une autre maison de Neruda : la Isla Negra… à suivre… 😉

Après le tour, nous sommes montés au cerro de Santa Lucia qui était à la base un gros rocher plutôt moche au milieu de la ville et qui a été transformé en un joli parc, agréable à arpenter.

Le soir, nous avions rendez-vous avec une ex-collègue à moi, Rita, qui est venue vivre à Santiago il y a un peu plus d’un an. Nous avons profité des retrouvailles pour tester la « Chorillana », plat typique de l’étudiant à base de frites, viande, morceaux de saucisses, oignons et le tout recouvert d’un œuf au plat. 100% calorique !

Pour voir toutes les photos, cliquez sur Santiago

San Pedro de Atacama

Premier jour
Nous étions donc à quelques minutes à peine de la frontière avec le Chili. Le matin, Edwin nous a amené en jeep jusqu’à la frontière bolivienne. On s’est fait tamponné le passeport puis on est monté dans le bus que nous avions réservé plusieurs jours avant et qui devait nous emmener à San Pedro de Atacama, au Chili. A quelques centaines de mètres de l’autre côté de la frontière, nous sommes passés du chemin de terre que nous empruntions depuis les 4 derniers jours, à une route goudronnée. On commençait déjà à voir la différence entre les deux pays !

En effet, le Chili est un pays beaucoup plus riche économiquement, bien que la différence entre les riches et les pauvres est extrême. Nous avons vu les différences très rapidement : des villes qui ressemblent à l’Europe, une population beaucoup plus mélangée en type de peau, impossible de marchander comme nous faisions au Pérou ou en Bolivie (c’est beaucoup moins drôle), bref, ça donne un peu l’impression de faire du tourisme chez soi. Même les prix sont ceux de chez nous ! Et ça, c’est vraiment moins marrant ! 😉

Après une bonne demi heure dans le « no man’s land », on a passé la frontière chilienne sans trop de souci. A San Pedro, il faisait très chaud donc on a décidé de chercher un camping (et aussi parce que c’est beaucoup moins cher). On a trouvé un endroit assez spécial : une auberge qui proposait son jardin pour planter des tentes. Il y avait une dizaine de tentes et la plupart appartenaient à des « permanents », un peu hippy sur les bords. Mais il y avait également une cuisine bien équipé et internet donc pour une nuit, c’était parfait.

Après une petite balade dans le village qui s’est fait « grand » par le tourisme, nous avons loué deux vélos pour aller dans la Vallée de la Lune, une zone spécifique de l’immense désert d’Atacama. Cette zone se nomme ainsi car elle ressemble au paysage lunaire, mais il y a aussi des grottes de sable, des dunes, etc. Le trajet pour y arriver était plutôt plat, assez facile en soi, le problème fut le vent extrême qui nous empêchait de pédaler correctement et nous envoyait du sable dans les yeux. De plus, le soleil était bas et en plein dans la figure.

On a quand même réussi à y arriver (même moi) et on a visité une « grotte » creusée par l’érosion, très joli. Ensuite, on est monté jusqu’à une grande dune. De là, nous voulions observer le coucher de soleil mais nous avons dû partir avant pour pouvoir rendre les vélos à temps. Le retour fut sans arrêt pour pouvoir arriver 5 minutes avant la fermeture de la boutique ! Ouf !

Nous avons dîné au camping et dormi pour la première fois dans la tente que nous avions achetée à la Paz, en prévision des hauts prix des logements au Chili.

Second jour
Le matin, nous avons pris notre temps : petit-déjeuner, appel de la famille sur internet… Matinée relax mais après-midi gâchée : nous avions, la veille, acheté nos billets de bus pour 24h de trajet jusqu’à Santiago et partant dans la soirée. Le souci, c’est que toutes les excursions dans les alentours partaient soit le matin (raté) soit le soir, vers 16h pour revenir après 20h… Or notre bus était à 20h !

Nous sommes donc allés manger un bout puis Francesc a regardé le match du Barça pendant que je surfais sur internet.

Le bus était ultra luxueux : des sièges très amples sur lesquels je pouvais dormir en position fœtale ! De plus, il y avait peu de gens donc on a pu choisir les films qu’on voulait voir (enfin, sauf Fast&Furious IV, qui a été le choix du stewart du bus). J’ai pleuré tout le long de « Lo imposible » mais le trajet est passé assez vite, finalement !

Pour voir toutes les photos, cliquez sur San Pedro de Atacama.

San Pedro de Atacama

Dia I
Com ja sabeu si heu llegit fins al final la última entrada al bloc, l’últim dia del tour per Uyuni ens va deixar a poc més de 15 minuts en cotxe de la frontera amb Xile, concretament, el pas de Hito / Cajón.

Així doncs, l’últim dia del tour poca cosa vam fer. Ens vam llevar més tard que mai, cap a les 8:30h, i després de fer un molt bon esmorzar vam pujar al 4×4 per última vegada. Un cop a la frontera, vam fer tots els tràmits habituals en aquests casos per poder sortir de Bolívia legalment.

Com el tour havia estat molt bé i havíem quedat molt contents tant de l’Edwin com de la Myrtha, vam decidir donar-lis una propina. Sobretot per que, tot i que ho realitzen tot ells: posen el 4×4, condueixen, cuinen, reserven els llocs, fan de guies, etc. reben un salari que pràcticament tant sols els hi serveix per cobrir despeses. És una situació que fa força pena i és que les empreses turístiques d’aquí s’aprofiten bastant dels guies i els hi paguen 4 duros. Total, que els hi vam donar una propina i l’Edwin es va emocionar i tot. Molt maco tot plegat.

Un cop a Xile, baixada de més de 2.000m de desnivell fins a San Pedro de Atacama. La baixada es fa en menys de 50km, així que el pendent és força pronunciat.

Un cop a San Pedro, més tràmits, ara amb l’autoritat xilena. Molt control però després miren poca cosa. Nosaltres vam entrar amb les fulles de coca que, teòricament, està prohibit passar. Queda tot dit.

Com feia molta calor i les possibilitats de pluja eren ínfimes, Atacama és el desert on plou menys del planeta, vam decidir fer càmping i estrenar la tenda que ens havíem comprat a La Paz. El càmping era petit, pràcticament només hi cabien 10 tendes i la majoria estaven ocupades per clients “peculiars”, però tenia bon WiFi i una cuina a la nostra disposició. Després de muntar la tenda ràpid i corrent, vam anar cap al centre. Volíem visitar el “Valle de la Luna” i, per fer-ho, la millor manera és llogar una BTT. Així doncs, després de comparar alguns preus vam llogar un parell de bicis i cap a la vall de la lluna!.

El “Valle de la Luna” és una zona que aglutina diversos punts d’interès. S’anomena així per que hi ha zones on el paisatge sembla llunar però també hi ha coves de sal, immenses dunes de sorra, valls, etc.

El recorregut fins allà no tenia cap dificultat. Pràcticament tot es feia per carretera i era planer. Tot i això, el fort vent feia que algun tram fos una mica dur, sobretot per la sorra que venia a la cara i ens feia tancar els ulls.

El primer punt on vam parar després de comprar l’entrada al parc va ser la cova de sal. Un estret passadís que en algun punt quedava cobert i pràcticament era tot de sal. Era una zona força interessant però ens va tocar anar al darrera d’un grup de 50 estudiants que ens van treure les ganes d’estar-hi molta estona. Hi havia moments en que la única cosa que volíem era passar-los i marxar d’allà. Malauradament, l’espai era molt reduït i no podíem avançar-los. Ens va costar força estona fer-ho i, quan ho vam aconseguir, cames ajudeu-me a agafar les bicis de nou. Havíem de fer 6km més per arribar a la “Duna gigante” per veure la posta de sol des de dalt.

Amb el temps just vam arribar al pàrquing on vam deixar les bicis i vam començar la pujada de la duna. Un cop a dalt, desenes de turistes amb les càmeres preparades per fotografiar el sol ponent-se darrera les muntanyes. Força maco, la veritat.

Nosaltres no vam poder veure la posta de sol completa per que havíem de retornar les bicis a les 20:30 i teníem el temps just per arribar a San Pedro d’Atacama. Així que, després de veure l’inici de la posta de sol i de fer les fotos pertinents, vam començar el retorn.

Enmig del recorregut se’ns va fer de nit. Per sort, anàvem preparats amb les frontals i no vam tenir problemes per arribar al punt on havíem llogat les bicis.

Un cop al càmping, plat de pasta per recuperar forces i a dormir.

Dia II
El matí del segon dia a Xile el vam dedicar al bloc i a fer videoconferències amb les famílies. Això va provocar que, al anar al poble en busca d’alguna activitat, totes havien començat o no teniem prou temps per fer-les pel nostre compte. Després de valorar la possibilitat de llogar un taxi i anar a una llacuna salada on es pot flotar com si s’estigués al mar nord, vam decidir descartar-ho. Teníem la idea de marxar l’endemà cap a Santiago en avió però després de preguntar a vàries agències de viatge vam aprendre que a Atacama no hi havia ningú que comprés bitllets d’avió. Malauradament, nosaltres no els podíem comprar per Internet per que es necessita una targeta de crèdit xilena per fer-ho. Força malament, la veritat. Amb aquestes, vam decidir-nos per una opció més econòmica: el bus. Per uns quants pesos menys vam comprar el trajecte San Pedro de Atacama – Santiago de xile, això si, enlloc de 2h d’avió, 24h a la carretera. Gairebé res :).

A la nit agafàvem el bus cap a Santiago. Per sort, ens vam fer amics de l’assistent a bord i vam poder anar triant les pel•lícules que volíem. Al final, el trajecte no es va fer tant llarg i a la tarda del dia següent arribàvem a Santiago, just a temps de buscar un alberg on passar la nit.

Per veure totes les fotos, clickeu a San Pedro de Atacama

Ruta pel desert d’Uyuni i les llacunes

Juntament amb el Machu Pichu, les Torres del Paine i el Perito Moreno, el Salar d’Uyuni era una de les coses que teniem marcades des de feia temps i un dels punts clau en el nostre viatge per sudamèrica. Tothom ens en havia parlat meravelles i les fotos que havíem vist feien que, des de feia mesos, tinguéssim ganes de posar-hi els peus. Sobretot unes que vam veure en un restaurant a Farena d’un grup de cicloturistes que l’havien visitat en una època en la que encara hi queda aigua: espectaculars. Reflexes impossibles i un paisatge totalment oníric.

Així doncs, amb unes expectatives altíssimes vam començar el tour. Ja us avanço que no ens va decepcionar res. La ruta va ser genial des del primer km a l’últim.

Dia I: Salar d’Uyuni

En els tours des de Tupiza, el primer dia és bàsicament d’aproximació al Salar. Tot i això, la ruta, tota sense asfaltar, és impressionant i passa per paisatges que fan pensar estar en un altre planeta. El primer de tots: el “Valle de la luna”. Es tracta d’un conjunt de formacions geològiques força peculiars, en alguns aspectes, similars a la Capadoccia de Turquia. Després de deixar enrera la vall lunar, vam arribar a un gran altiplà on pràcticament no es veia l’horitzó. Allà, centenars de lames i algunes vicunyes pasturaven lliurament.

Tota aquesta zona és rica en minerals i recentment s’hi han anat instal•lant algunes mines, la majoria estrangeres. La més famosa de totes, la de “San Vicente”, coneguda per ser el lloc on van trobar Butch Cassidy i Harry Longabaugh, dos famosos bandolers dels anys 1890s que es van dedicar a robar bancs i assaltar trens cap al 1890. Hollywood els va immortalitzar en la pel•lícula “Butch Cassidy and the Sundance Kid“, protagonitzada pel Paul Newman i el Robert Redford. Doncs la mina on els van trobar / “delatar”, és en aquesta zona i la vam haver de creuar sota importants mesures de seguretat.

Després de fer una parada tècnica que vam aprofitar per dinar, vam seguir la marxa uns quilòmetres fins arribar a Uyuni. La població no té gaire interès però a poc més de 5km hi ha el desert de sal més gran del món. Més de 12.106km quadrats de sal blanca com la neu que omple tot el llac. De mitjana, el llac té uns 12m de profunditat, tota de sal. Tot i que cada any en treuen molta, en tenen per estona.

La gent local extreu sal que s’exporta a diversos països, principalment Xile, ara bé, actualment la principal indústria associada al salar és el turisme. Desenes de Jeeps 4×4 recorren els seus km carregats de turistes ansiosos de quedar-se cecs amb la blancor de la sal, els horitzons infinits i els cels blaus que acostumen a acompanyar la majoria dels dies. A més a més, al ser un lloc tant pla, és ideal per fer fotos “gracioses” aprofitant efectes de perspectiva. Nosaltres, com tothom, també en vam fer però no vam poder fer-ne moltes per que, enmig del desert, se’ns va espatllar el Jeep. Primer la corretja del ventilador i posteriorment alguna junta / tub que feia que el jeep s’escalfés massa i no poguéssim continuar. Per sort, tots els conductors del tour han de ser també mecànics i l’Edwin ho va poder arreglar mentre nosaltres fèiem les fotos “xorres” pertinents i observàvem l’illa dels cactus, una illa natural enmig del salar que ha estat colonitzada de cactus que fugen de la sal com de les calories.

Un cop arreglat el jeep, vam fer via cap al refugi on dormiríem. De camí, una posta de sol espectacular per acabar un dia genial.

El refugi mereix un comentari apart. Tot estava construït de sal: les parets estaven fetes de “totxos” fets de sal, el terra hi havia sal granulada, semblant a la que utilitzem per fer l’orada al forn, les taules i les cadires, també de sal. Una passada. Li dic refugi per que pràcticament allà només hi ha habitacions per dormir i sala – menjador però un s’ho ha de portar tot: sac de dormir, menjar i eines per cuinar. Els guies dormen en una habitació i les cuineres tenen una habitació especial amb una pica, aigua i uns fogons on connectar la bombona de gas.

Com us comento, de moment són allotjaments pensats per “motxillerus” però estic segur que en els propers anys s’hi faran hotels per acollir a viatgers que busquen més comoditat. Temps al temps.

Dia II: Terra de volcans
El segon dia vam deixar enrere el salar d’Uyuni i, després de creuar un altre petit desert de sal, vam endinsar-nos en terra de volcans. El primer que vam veure va ser l’Ogalle (5.868m), un volcà semi actiu que deixa anar un núvol de fum constanment des del seu cràter. És bastant famós per ser un dels punts de frontera amb Xile i és el fons de centenars de milers de fotos que els turistes es fan des des d’un mirador proper.

La ruta fins al mirador i la de després, desert pur i dur. Els nombrosos 4×4 han deixat una semi-ruta oficial però és habitual que els conductors escullin rutes alternatives, sobretot per que les “oficials” presenten bastants bots creats, precisament, pel pas dels cotxes.

Després de fer les fotos al volcà, vam continuar el camí fins arribar a la Laguna Hedionda. Allà, apart de quedar-nos perplexos pels reflexos gairabé perfectes que hi havia, vam poder observar diverses espècies de flamencs. En aquesta zona principalment s’hi concentren 3 varietats diferents: el flamenc xilè, el flamenc andí i el flamenc James. Entre foto i foto vam dinar un dels exquisits plats que ens preparava la Mirtha, la cuinera i companya de l’Edwin.

En aquest tipus de tour sempre hi vam dos persones: el conductor – guia i la cuinera. En la majoria de casos, tantes hores junts fent la ruta amb els turistes, acaba en parella i el nostre cas no era una excepció.

Fent les fotos als flamencs em vaig adonar que a les fotos hi apareixien bastantes taques. Vaig netejar l’objectiu, el mirall, res. Heu de pensar que ens passàvem el dia al desert i, tot i anar en compte, la pols es col•lava per tots els racons de la càmera. Em vaig rallar bastant amb el tema per que tot i netejar, les fotos continuaven tacades, cada cop més. No vaig poder arreglar-ho del tot fins a la nit a l’hostal i, intentant-t’ho al Jeep em vaig carregar els indicadors d’enfocament de la càmera, així que a partir d’ara, enfocament 100% manual. Tocarà renovar càmera.

Al cap d’uns quilòmetres més, vam arribar a la Laguna Chiarkota. Allà, més del mateix: flamencs dels 3 tipus, muntanyes al voltant, desert i colors espectaculars. La peculiaritat d’aquesta laguna, és que els flamencs estan molt acostumats als humans, pel que un pot anar a fer fotos a poc més de 2m d’ells i ni s’immuten. Genial!

Aquí no ens hi vam estar massa estona per que el dia era llarg i encara ens quedaven força coses per veure. Així doncs, cap al cotxe i a continuar la marxa. La següent parada va ser a l’”Árbol de piedra”, una pedra que, degut a l’erosió del vent, ha adquirit una forma d’arbre, amb la part inferior prima en forma de tronc i la superior més ample com si fos la copa. Juntament amb l’arbre hi ha altres pedres erosionades ara bé, la majoria de turistes només es fan la foto davant de l’arbre i continuen. Nosaltres vam decidir fent una petita passejada entre les enormes pedres abans de continuar la ruta.

La última parada del dia va ser a un dels llocs més espectaculars de tota la ruta: la Laguna Colorada. Un llac força gran de color granate – rosa. En realitat, el color varia segons la hora del dia i es deu a l’activitat biològica d’una alga que, curiosament, només es troba en aquest llac. La veritat és que la vista de llacuna des de dalt amb les tonalitats roses és espectacular. A més a més, també hi ha formacions de sal, fet que fa que es combinin el blanc i el rosa creant paisatges força especials.

Després de fer mil i una fotos i unes quantes panoràmiques, vam continuar el viatge fins al proper allotjament. Allà, ens vam trobar amb dues noies holandeses amb les que havíem fet el descens per la carretera de la mort i les noies belgues es van trobar amb una noia francesa que també havien conegut anteriorment per Bolívia. Si és que al final, tots els “motxillerus” acabem fent el mateix ;).

Dia III: Hem fet un 6.000m!
El nostre tercer dia era força diferent al tour convencional. Enlloc d’anar cap al sud vam tirar cap a l’est. Els tours que van a San Pedro d’Atacama deixen de visitar la part est de la ruta. Nosaltres no ens ho volíem perdre i per això ho vam negocionar el primer dia amb l’Edwin. Així doncs, vam creuar uns 150km cap a l’est. Cap a les 12:30h arribavem al refugi on dormíriem i hi vam deixar totes les coses. El pla inicial era tirar cap al nord i visitar un poble abandonat que van deixar els espanyols quan vam marxar d’aquí però després de parlar amb l’Edwin, vam decidir canviar els plans i pujar el volcà Ulturuncu (6.008m). El volcà es trobava a uns 60km a l’est d’on ens trobàvem i teníem suficient temps per pujar-lo. La veritat és que jo preferia aquesta opció a la visita del poble i tant la Maÿlis com les noies belgues també s’hi van avenir. Quan es té la oportunitat de pujar un 6.000 a la vida? Ho havíem d’aprofitar, oi?.

L’ascensió al volcà però té trampa. El cotxe et deixa a pràcticament 5.000m així que la pujada és poc més de 1.000m de desnivell, com pràcticament qualsevol 3.000m del Pirineu, això si, amb les dificultats que suposa pujar mil metres a aquesta altitud, on un simple sprint de 50m et deixa sense alè durant un quan temps ;).

Com us deia, a 5.000m vam aturar el cotxe i vam aprofitar per dinar i aclimatar el cos. La veritat és que cap dels 4 vam tenir problemes. Per si de cas però, els guies ens havien preparat una infusió d’una herba que deien que anava bé pels efectes el mal d’altura i portàvem una bossa plena de fulles de coca per anar “coquejant” durant la pujada.

L’ascensió en si no tenia cap dificultat tècnica. Un bon camí força suau al principi que únicament es fa enfilar de valent els últims 400m de desnivell quan si que era força vertical i s’havia de pujar en zig-zag.

Tot i que el volcà no està actiu, durant la pujada vam veure moltes fumeroles per tot arreu i una penetrant olor a sofre. A mi, digueu-me raro, m’agrada aquesta olor així que no em va molestar en absolut :).

Un cop al cim, les vistes eren formidables. Diuen que des de dalt es poden veure més de 100 llacs. Jo no en vaig arribar a contar tants però el que vam veure era igualment espectacular. A dalt, encara hi havia una mica de neu i feia un vent fortíssim així que no hi vam estar massa estona. Això si, vam deixar la nostra firma en un tronc per que tothom sàpiga que, aquell dia, 5 persones van fer el primer 6 mil de la seva vida, l’Edwin ja n’havia fet uns quants ;).

La baixada del volcà va ser una altra història. Res de cansament, res de duresa. Pura diversió. Vam decidir baixar per una altra ruta, més vertical on el terra era força tou. Bàsicament eren petites pedres volcàniques i sorra expulsada en erupcions passades, un terreny ideal per baixar corrent i fent salts sense por de fer-se mal. Jo m’ho vaig passar com un nen petit i en un tres i no res vam arribar a baix. Tot i baixar, al cap d’una estona de fer salts, notaves que faltava l’alè. És impressionant veure com varien les teves condicions físiques amb l’altura.

Després d’aquesta aventura, una bona dutxa, sopar per recuperar les forces i a dormir. L’endemà, a més a més dels volcans i llacs, ens esperaven aigües termals i guèisers!

Dia IV: Guèiser, Aigües termals i Laguna verde
Per l’últim dia del tour quedaven per veure atractius “actius” d’estar en una zona amb alta activitat sísmica: guèisers i aigües termals.

Abans però, vam fer una curta parada en una granja de lames. Les tenien totes juntes en un petit tancat i… cantaven! si, si! de debò! Estaven totes allà unes amb les altres i semblaven un cor. Feien un so especial, un so que mai diríeu que fan les lames. Va ser força curiós sentir-les i vam aprofitar que estaven tant aprop per fer-lis bones fotos.

Després de passar enèsima llacuna plena de flamencs, vam arribar a la zona de guèisers. La veritat és que després d’haver vist els de Nova Zelanda, els que vam veure aquí van ser poca cosa. Tot i això, sempre és “xulo” veure la terra fumejar i piscines d’aigua i fang bullint com si fossin una olla a la cuina de casa. Aquí, el guia ens va explicar que hi ha uns científics que estan estudiant com poden aprofitar la força dels guèisers per generar energia elèctrica. Interessant. A veure com acaba per que es veu que encara està en una fase molt preliminar.

Després de passejar una estona entre fumeroles vam tornar al cotxe per fer uns quilòmetres més fins arribar a la llacuna de Chalviri on hi ha unes aigües termals a uns 30º. Abans de dinar, vam fer un banyet. La veritat és que, tot i el sol, feia força fred a fora, sobretot per que hi havia un fort vent i submergir-te a aigües tant calentes en aquestes condicions és un plaer indescriptible ;).

Després un dinar a base de pollastre i arròs, com no, però condimentat amb uns moniatos i una altra espècia de tubèrcul que estava boníssim. Allà ens van deixar una estona per descansar que jo vaig aprofitar per pujar un turonet que hi havia darrera del restaurant i fer unes panoràmiques de tot el llac.

Entre les aigües termals i la última parada del tour a la Laguna Verde vam travessar el desert Salvador Dalí, anomenat així per les formes de les dunes, les roques que hi ha i els colors que es formen al llarg del dia. La veritat és que, amb una mica d’imaginació, si que s’assembla als deserts que apareixen als quadres surrealistes del pintor català.

Poc més d’una hora després, vam arribar a la Laguna Verde. Un llac que, com el seu nom indica, és de color verd. Es troba just davant del volcà Lincabur (5.920 m), muntanya compartida entre Xile i Bolívia i que té la típica forma del volcà que tots de petits hem pintat.

Aquesta va ser la última parada d’aquest magnífic tour en el que vam gaudir des del primer minut fins a l’últim. A pocs kms de la llacuna hi havia l’allotjament on passaríem la nit. L’últim abans de la frontera amb Xile, que es trobava a poc més de 15 minuts en cotxe.

La veritat és que el tour per Salar d’Uyuni i les “Lagunas” ha estat una de les millors experiències de la meva vida. La varietat dels paisatges, la naturalesa dels mateixos i el fet d’haver-hi d’arribar en 4×4 i que pràcticament no hi hagi rastres de civilització, fa d’aquesta zona una de les més increïbles del planteta. Que duri!

Dia V

L’últim dia el vam dedicar a creuar la frontera. L’Edwin i la Mirtha ens van acompanyar a la frontera i allí, després de fer els tràmits pertinents a la duana, vam agafar un bus cap a San Pedro d’Atacama, just enmig del desert més sec del planeta. Gairebé res…però bé, això a la propera entrada ;)!

Per veure totes les fotos (valen la pena), clickeu a Uyuni

Uyuni : voyage sur une autre planète


Nous avions vu des photos, nous en avions entendu que du bien de la part d’autres touristes… et nous n’avons pas été déçus !

Premier jour
Départ à 7h30 du matin avec, dans la Jeep : Edwin, chauffeur et guide, Mirtha, cuisinière, Lauren, Ines et nous. Sacs à dos, nourriture et bidons d’essence sur le toit, nous partions pour 4 jours extraordinaires.

Juste à la sortie de Tupiza, nous avons pu admirer la « Vallée de la Lune » bolivienne (la plus connue étant celle d’Atacama, au Chili). Ca commençait bien ! Ensuite, nous avons descendu de petites routes jusqu’à une vallée remplie de lamas. Des centaines et des centaines. Au fait, ce qu’ils portent près des oreilles n’est pas de la coquetterie, c’est tout simplement pour permettre aux propriétaires de distinguer les leur !
Puis nous avons traversé la mine de San Vicente où deux fameux bandits des années 1890 se sont fait arrêtés : Butch Cassidy et Harry Longabaugh (interprétés au cinéma par Paul Newman et Robert Redford).

Après le déjeuner, nous avons traversé la ville d’Uyuni (remplie d’agence de tourisme et d’hôtels) puis un petit village où nous avons acheté nos derniers souvenirs boliviens.

Enfin, nous sommes arrivés au Salar de Uyuni, le plus grand désert de sel du monde. Je m’attendais à ce qu’il soit un peu plus blanc mais la première déception était vite passé tant son immensité impressionne. C’est tellement grand (plus de 12 000 kilomètres carrés), plat, blanc et toujours pareil qu’on a dû mal à se faire une idée des distances. Parfois, je voyais des voitures qui me paraissaient proches, mais en fait je les voyais petites donc elles devaient être très loin !

C’est justement à cause de cette distortion des proportions qu’il est obligatoire de procéder à un séance photos : le jeu des grands et petits. Vous pouvez voir quelques exemples amusants. 🙂

Dans le désert, nous avons également vu l’île Incahuasi, un amas de roches foncées, surmontés d’un grand nombre de cactus… tout ça en plein milieu du désert. Le rendu est rigolo.

Pendant la traversé du désert, nous avons eu le droit à une petite frayeur : le ventilateur du moteur de la voiture s’est cassé. Heureusement, Edwin était suffisamment mécano pour réparer tout ça pendant notre séance photos.

En fin de journée, nous avons vu le coucher du soleil depuis le désert puis nous sommes arrivés à notre logement : un hôtel de sel ! Tout est fait en sel : les murs, les tables, les lits, etc. Au sol, on marche sur du gros sel, on a l’impression que c’est de la neige. C’était un endroit vraiment sympa où on a passé notre première nuit.

Second jour
De bon matin, nous sommes montés dans la Jeep pour une longue journée. Tout d’abord, nous avons traversé un second petit désert de sel, forcément bien moins impressionnant que le premier. Puis nous avons croisé un chemin de fer qui traversait le désert donc on en profité pour faire quelques photos marrantes. Ensuite, nous sommes arrivés au volcan d’Ogalle, un volcan semi-actif qui laisse s’échappé une colonne de fumée. Tout autour, le désert de sable est rempli de formations de lave séchée qui ont toutes des formes différentes. On peut se balader au milieu de ce labyrinthe et chercher les plus grandes pour faire de belles photos du volcan.

Après un peu plus de route, nous sommes arrivés à la première lagune, un lac dans lequel on peut admirer 3 espèces différentes de flamants roses : le chilien, l’andin et le flamant de James. Magnifique. Nous avions très beau temps mais le seul inconvénient : c’est le vent froid qui souffle fort, toute la journée. Donc dans la Jeep, on a chaud avec le soleil qui tape puis dès qu’on sort, on doit mettre un coupe vent !

Nous avons déjeuné près du lac puis nous avons continué pour découvrir 3 autres lacs donc le second abritait également de nombreux flamants.

La route était longue mais pas du tout ennuyante : les paysages sont fabuleux, on se croirait sur une autre planète. Le désert est de sable oranger mais on peut voir des petites montagnes d’autres couleurs. La route était également bordée de vicognes, toutes libres car protégées.
Après plusieurs kilomètres, nous avons atteint l’attraction suivante : l’arbre de pierre. C’est un gros rocher qui, sculpté par l’érosion du vent, a plus ou moins la forme d’un arbre. Il y a des rochers du même genre tout autour, ça change du désert.

En fin d’après-midi, nous sommes arrivés à l’un des points les plus impressionnants du séjour : la laguna colorada (lac coloré). C’est un lac d’environ 60km² rouge orangé. Sa couleur est donnée par une algue qui pousse en ses profondeurs. C’est vraiment magnifique et unique !

Nous nous sommes arrêtés juste à côté pour dormir.

Troisième jour

Le troisième jour était le jour extra que nous avions ajouté au programme pour pouvoir aller visiter des ruines qui se trouvent sur la partie du trajet que nous manquions du fait de nous arrêter à la frontière chilienne.

Nous sommes donc partis en longeant la laguna colorada puis nous nous sommes arrêtés dans le village dans lequel nous allions dormir car pour aller visiter les ruines, nous devions faire un aller-retour. Entre temps, Francesc avait lu que le volcan de 6 000 m d’altitude d’à côté était plutôt facile à monter et trouvait fascinant de pouvoir dire “je suis monté sur un volcan de 6 000 m”. Il a commencé à convaincre tout le groupe de faire cette montée plutôt que la visite des ruines. Edwin lui-même nous disait que les ruines… bah c’était juste quelques ruines, rien de bien transcendant. Nous avons donc changé les plans pour aller monter ce volcan. Moi, j’avais juste un peu peur pour mon état physique car depuis le début de l’excursion, j’étais pas mal enrhumée.

Ce qui est bien dans cette ascension, c’est que la Jeep arrive jusqu’à 5 000 m, il nous restait donc plus qu’à grimper les 1 000 derniers mètres. Au départ, ce n’était pas très difficile car nous suivions plus ou moins une route. Le plus dur était d’être à 5 000 mètres d’altitude… heureusement que nous avions de la coca à mâcher ! Au bout d’un moment par contre, nous devions monter la cîme et c’était bien plus raide. De plus, c’est partout du sable, ce qui rend l’ascension plus difficile. J’ai souffert pas mal, notamment pour respirer, mais, en prenant mon temps et m’arrêtant régulièrement, j’ai réussi à atteindre le sommet. J’étais vraiment ravie d’arriver enfin tout en haut, surtout que la vue était superbe : des dizaines de petits lacs et autres petits volcans tout autour.

Au sommet, nous avons écrit nos 6 prénoms sur une règle en bois puis nous l’avons laissé. Edwin, notre guide, était vraiment content qu’on soit tous arrivés en haut car il avait démarré l’ascension de nombreuses fois avec d’autres groupes et seulement une fois il était arrivé au sommet avec l’équipe au complet. On est vraiment trop forts ! 😉

Le plus amusant, ce fut la descente ! En effet, comme c’est du sable et que la pente est assez raide, Francesc s’est mis à courir/sauter comme une biche pour descendre. Ca parait fou mais en fait c’est plus facile que de descendre tout doucement et de glisser. Et le mieux, c’est que même si tu glisses, tu ne te fais pas mal car c’est du sable. Bien entendu, tout le monde est arrivé en bas avec les chaussures pleines de sable et de petites pierres !

Le soir, on était quand même bien fatigués donc après une douche (eau chaude négociée et payée car elle était chauffée au feu de bois) et un bon dîner, on n’a pas fait long feu !

Quatrième jour
Dernier jour de route sur cette autre planète. Nous avons longés des lacs avec des parties toutes blanches : nous pensions que c’était encore du sel mais non, c’est un minéral utilisé pour faire la porcelaine. Il est vendu au Chili qui le traite et en fait de la porcelaine.

Après plusieurs kilomètres, nous sommes arrivés dans une zone de geysers. Ca sentait fort le souffre ! Il y en avait un grand qui fumait une longue colonne blanche et de nombreux cratères dans lesquels ça bouillait fort ! C’est amusant de penser que ça chauffe sous nos pieds !

Ensuite, nous nous sommes arrêtés pour manger à un endroit où il y avait une petite piscine d’eau chaude naturelle. Elle était vraiment chaude, qu’est-ce que c’était agréable avec ce vent froid !

Après les termes, nous avons traversé le « désert de Dali », nommé suite au peintre catalan car le paysage ressemble à ses tableaux. Enfin, nous avons découvert les deux dernières lagunes du séjour : la « blanche » et la « verte ». La blanche ne l’est pas vraiment, je n’ai pas bien compris son nom car elle semble vert clair… mais à côté de la verte, elle parait blanche ! 😀 La lagune verte est vraiment d’un vert clair magnifique. Elle est surplombée d’un volcan dont la moitié est bolivienne et l’autre chilienne. Nous avions décidé de traversé la frontière un peu plus bas, ça suffit les ascensions de volcan !

Nous étions donc arrivés près de la frontière mais nous devions dormir une dernière nuit en Bolivie car les transports jusqu’à San Pedro de Atacama ne se font que le matin. Nous sommes donc restés dans l’hostal le plus cher du séjour, non pas pour son confort ou ses installations mais tout simplement car c’est le seul de ce coin désertique !
Voilà, la Bolivie, c’est terminé pour cette fois-ci… mais on reviendra, c’est sûr !

Pour voir toutes les photos, cliquez sur Uyuni